Un dels mantres de l'espanyolisme és dir que a Catalunya es manipula la història i que, seguint "mètodes nazis" (sic), s'ensinistra els nens a les escoles en l'explicació d'una història manipulada. Des de Catalunya es pot provar que, justament, és exactament el contrari: a l'escola, a la TV (la recent sèrie Isabel, la que es va fer sobre Historia de España, etc.), en les declaracions dels polítics -de José Bono al PP en pes- s'afirma, entre altres coses amables, que Catalunya no ha existit mai o que la llengua catalana i la cultura compartida amb València i Mallorca són un invent... -"lapao", "valenciano"...-.

En tot cas, la història és sempre interpretativa, i en tots els països del món, a l'escola, en els mitjans, s'adapta a la lectura que en fan vencedors. Però quan els vençuts es rebel.len, i també hi volen dir la seva, surten les acusacions de parcialitat i manipulació. Ras i curt: tot allò que a Espanya històricament és percebut com un fet positiu, a Catalunya, lògicament, és vist com un fet negatiu. Espanya aplica el seu "derecho de conquista", i Catalunya el rebutja.

Al segle XV s'introdueix a la Corona d'Aragó la Inquisició castellana, que actua en castellà, s'incauta de les propietats dels díscols, roba biblioteques senceres -base de la futura Biblioteca Nacional- i estanca intel.lectualment la societat valenciana (Lluís Vives, etc.). Isabel la Catòlica al seu testament exclou els catalans d'Amèrica, malgrat que va ser una empresa també finançada, conduïda, etc. pels catalano-valencians. Al segle XVI comença la castellanització d'aquest regne (cort de Germana de Fox) i del clergat català (Montserrat, etc.). Això és bo per Espanya i dolent per a Catalunya.

El 1640 Castella envaeix Catalunya (Guerra dels Segadors) i hi ha el propòsit de fer desaparèixer la llengua catalana, "que se vea el efecto sin que se note el cuidado". Això és bo per Espanya i dolent per Catalunya, oi?

El 1659, Castella mutila Catalunya de la se?va part capdavantera i la dóna al botxí fran?cès -malgrat que França preferia la possessió castellana de Flandes-. El Tractat dels Pirineus és excel·lent per a Espanya, nociu per a Catalunya.

A conseqüència de la Guerra de Successió, Castella -que a partir de llavors ja serà Espanya- elimina del tot totes els estructures d'estat de Catalunya el 1715 (a més del País Valencià, 1707 i Mallorca, 1715), deroga totes les institucions i Constitucions, elimina les universitats, la moneda, crea el Cadastre -instrument d'estat per a l'espoli econòmic de Catalunya-, prohibeix la llengua catalana -cantar, escriure, publicar...-, vestir a la catalana, destrueix -en un símil de les Torres Bessones- la Plaça Major de Barcelona (Born). Els catalans queden en estat de xoc: no poden jugar, ni cantar, ni utilitzar la seva llengua i no els queda més remei que treballar i treballar. Castella ens esborra definitivament del mapa, només som una "provincia rebelde". Neix el nou arquetip del català modern-treballador, sorrut...-, que s'oposa a l'arquetip anterior -bel.licós, amic dels jocs, la música, la bona vida i les bregues- però també molt productiu i modern -Barcelona es comparava amb Londres o Amsterdam-. Tot això és molt bo per Espanya. Per a Catalunya, el Decret de Nova Planta, és, simplement un etnocidi, un genocidi cultural. Naturalment, a Espanya s'inter?pre?ta que la futura prosperitat i Revolució Industrial de Catalunya serà gràcies a aquest nefast decret, que deu ser una de les interpretacions més surrealistes que s'han fet mai.

Des de 1715 Espanya no ha parat ni un sol moment de legislar contra la llengua catalana -a l' escola, als jutjats, a l'Església, al teatre, als cementiris, als telèfons, a la correspondència, a la retolació i etiquetatge, a la ràdio- i ens ha obsequiat amb permanents dictadures. Tot molt bo per als interessos nacionals espanyols i letal per a Catalunya.