Fa anys, quan començava a pensar els mecanismes per sortir d'una Espanya que cada vegada es feia més insuportable, vaig imaginar una sortida contra natura. Consistia a demanar a França que ens deixés entrar dins el seu estat. Evidentment era una boutade, no hi havia cap possibilitat que això reeixís, ni ens interessava entrar en un estat que encara és més centralista que l'espanyol. Però era una proposta que evidenciava el mal humor català i mostrava que volem ?pertà??nyer a una societat democràtica i transparent, constituint un crit internacional.

Des de l'any 2009 tinc sovint contactes amb Portugal, perquè des d'aquell any allà hi ha el nostre principal proveïdor: un fabricant de pasta d'eucaliptus a Figueira da Foz. Però també hi he fet bons contactes empresarials perquè el nostre mercat natural és la península Ibèrica i els fabricants de paper tissú es troben en una bossa en l'espai que va per sobre de l'Ebre -des de Bilbao a Borriana- i la frontera francesa, i en una altra bossa en l'eix que va de Salamanca fins a Lisboa. Per tant, és fàcil que els fabricants catalans ens trobem amb els portuguesos; tenim en comú el mateix mercat, tot i que l'abastim des de llocs diferents. Els portuguesos mostren sempre la seva admiració per Espanya, la veuen com un referent, com l'objectiu a assolir en el futur i amb un cert complex d'inferioritat. Dijous passat em vaig trobar amb un empresari culte, dels pocs portuguesos que saben que el seu país és independent d'Espanya perquè les tropes de Felip V eren a Catalunya i no van poder anar a Portugal. Aquesta setmana els explicava els problemes de Catalunya amb Espanya, els tics colonitzadors que encara té Madrid, el camí que està fent el procés i les possibles solucions, com resoldre el problema de la UE i el de l'euro... L'empresari em va dir: "seria bo que al final de tot plegat hi hagués una federació d'estats ibèrics forta".

Com més penso en aquesta solució, més possibilitats hi veig, perquè la solució d'un estat independent en solitari trobarà un munt d'opositors a la UE i a l'escena internacional per por que no sigui la caixa dels trons i explosioni la geografia mundial. Fer Catalunya independent per posteriorment constituir un enllaç de tu a tu amb altres estats pot ser un camí positiu i de gran impacte estratègic. El procés seria el de fer un estat independent, constituir una federació amb Portugal, convidar els bascos a fer el mateix i, finalment, convidar Espanya a entrar-hi. Es podria federar l'exèrcit en les seves tasques internacionals, els serveis secrets, la política exterior... i poca cosa més. Qualsevol altra solució de tercera via mai podrà arribar a funcionar: només seria una sortida burda a la situació actual, que prolongaria la ine?ficàcia de l'estat actual, el seu excés d'administració no necessària, el seu establishment que no vol deixar el poder, els tics del segle XIX completament colonials, la utilització de Catalunya per fins electorals espanyols... No, la tercera via de la qual es parla a La Vanguardia, al PSC o a Unió no pot resoldre tots aquests greuges. Només es pot resoldre quan la negociació és de tu a tu, una cosa que volia aconseguir l'Estatut i que el ribot d'Alfonso Guerra va retallar immediatament.

Divendres vaig assistir al sopar d'empresaris d'Òmnium Cultural i l'ANC per parlar del procés. Van explicar que els atacs informàtics que reben dels serveis secrets espanyols són d'una envergadura que l'empresa nord-americana que els assessora tècnicament (la que va fer possible la victòria d'Obama) mai havia vist. La guerra bruta del Govern espanyol per frenar el procés català és molt forta, però tot i això no és capaç de frenar el camí que estem fent. No ho és perquè el moviment català és transversal, i la gent no només actua per romanticisme. El poble està tip d'aquesta manera de fer del segle XIX i exigeix democràcia i transparència. Per això una solució pot ser la de trencar bruscament amb Espanya per tornar a ajuntar les peces de forma diferent i amb noves condicions, en què potser hem de tenir en compte els nostres veïns portuguesos.