enmig de la tensió generada per l'escenari polític provocat pel procés que la ciutadania i les institucions de Catalunya han obert per valorar i decidir la seva futura relació amb Espanya, s'han produït declaracions inapropiades. Ja amb el segon mandat de José María Aznar al capdavant del Govern espanyol es va iniciar una dinàmica de menyspreu cap a la personalitat pròpia de Catalunya. Recordem la seva frase irònica del 2000 sobre la "chapita" per ridiculitzar la reivindicació de la incorporació de la referència a Catalunya a les matrícules dels automòbils.
Han passat catorze anys des d'aleshores i les actituds arrogants s'han anat reproduint i van plasmar-se en gestos i expressions desencertats durant la tramitació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i del recurs interposat davant del Tribunal Constitucional. La seva sentència va constituir el punt d'arrencada de les mobilitzacions populars actuals que afirmen el dret dels catalans de decidir si es queden a Espanya o en marxen i que exigien una convocatòria a les urnes per poder exercir-lo, assumida i realitzada per la Generalitat i suspesa pel Tribunal Constitucional. Davant de la perplexitat de molts, la rigidesa del Govern del PP ha enfortit l'independentisme. A hores d'ara es confronten de nou models contraposats sobre la naturalesa del vincle que han tenir Catalunya i Espanya. I la discrepància no tan sols hi ha de ser natural, sinó que és legítima i saludable. Només des del respecte i la llibertat és possible un diàleg veritable. Però hi cal, a més, una tercera condició: no tergiversar la veritat. És fàcil cometre errors quan hi ha una proliferació d'intervencions públiques d'esperit polèmic.
Un de ben lamentable, el va cometre fa uns dies la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, nascuda l'any 1971, quan va fer derivar el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya de la Constitució Espanyola de 1978. Adoptant la seva pròpia perspectiva seria obvi al·ludir al nomenament previ que Aldolfo Suárez va fer el 17 d'octubre de 1977 de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. Però naturalment es fa del tot indispensable evocar que la Generalitat de Catalunya no tan sols té l'antecedent de la institució homònima que va governar Catalunya durant l'etapa republicana dels anys trenta del segle passat, sinó que té l'origen en la Diputació del General instituïda durant el regnat de Pere el Cerimoniós a les Corts de Cervera de l'any 1359, amb Berenguer de Cruïlles com a primer president. Però és que, a més, el Palau de la Generalitat va ser adquirit per aquesta institució, presidida aleshores per Alfons de Tous, el 3 de desembre de 1400 per convertir-lo en la seva seu, molts segles abans que el Palau de la Moncloa esdevingués la seu del Govern espanyol.
Com propugnava Max Weber, governar no tan sols requereix conviccions, sinó també responsabilitat: veure el món amb ulls propis, però alhora esforçar-se a entendre les raons dels qui en discrepen. I sobretot no ignorar la realitat.
