Els gironins som tan afortunats que l'ajuntament ens permet col·laborar econòmicament en la reconstrucció del Pont del Dimoni. No és que el consistori no tingui diners. No és que se'ls gasti en fons d'art o en vagin a saber què. No és que els deixi d'ingressar perquè a algun restaurant paga els tributs amb tiquets de consumició. En fi, no és que no sàpiga administrar el que cobra als gironins. Res d'això. L'ajuntament demana diners als veïns perquè així se sentiran el pont "més seu" (sic). Ho fa per nosaltres, no em diguin que no els cau la llagrimeta en saber-ho. Ni que sigui de riure, en veure que l'ajuntament és el primer pidolaire de la ciutat on ha prohibit pidolar.
Si la moda del micromecenatge serveix per publicar llibres o rodar films, bé pot servir-se'n un ajuntament. Perduda la vergonya, és d'esperar que no s'aturi aquí i quan calgui refer les voreres, canviar l'enllumenat o netejar la llera d'un riu, demani als veïns aportacions voluntàries -a banda del que ja pagaran, per descomptat- que els permetran fer-se "més seves" llambordes, fanals i aneguets. O el parc Central. Per què insistir que Adif el reconstrueixi si els veïns de Sant Narcís estarien encantats de pagar per sentir-se més seva la zona verda?
Pensava que ja pagàvem via impostos tot allò que perpetra l'Ajuntament, però deu ser que els regidors ho sufragaven de la seva butxaca. Ara això dóna un tomb i ens podrem sentir nostra la ciutat gràcies que ens la deixen pagar en còmodes quotes. I més enllà de la ciutat, ja que el Govern català és del mateix color polític, hospitals, escoles i serveis socials es podrien sufragar amb verkamis de malalts, pares d'alumnes i persones en risc d'exclusió, que en fer-se més seves aquestes instal·lacions, les cuidaran i mimaran.
Això sí, per més seu que els veïns es facin el pont, qui tallarà la cinta inaugural serà l'autoritat competent. Que una cosa és demanar diners i l'altra compartir mèrits.