Temps era temps anàvem de cara al 9-N, si bé molts pensàrem que no se celebraria el referèndum perquè l'Estat espanyol no ho permetria, com així ha estat, molts catalans de bona fe sí que confiaven que es votaria, bé emparats en la legalitat espanyola i/o en la catalana, o que de forma insurreccional ens saltaríem festivament la llei que emana d'aquesta Constitució fossilitzada.

No dubto de la bona intenció de l'Artur Mas a pretendre fer les coses legalment, però aquesta voluntat ha anat xocant contra la muralla d'incomprensió del govern del PP i ara ofereix, contra el seu desig inicial, una consulta que volen ridiculitzar com una "consulta de costellada", tanmateix sovint ens ha passat que volem fer les coses raonablement bé, però els factors externs ens bloquegen i acaben pertorbant el desig. Les expectatives i les il·lusions es frustren no per culpa nostra sinó per causes alienes, perquè hi ha qui decideix per nosaltres i no ens deixa decidir lliurement. Aquí, doncs, no ha fallat en Mas, ni els que han confiat que tot era possible, sinó que ens ha caigut al damunt l'espasa de Damocles que com sabem penjava sobre el cap del rei Dionís "el Vell" sostinguda pel pèl d'un cavall.

És una estafa la consulta? En l'actual context polític en Mas ha fet el millor, no el més òptim i engrescador, però sí la ziga-zaga més múrria. Les turbulències polítiques amb les quals ens fuetegen immisericòrdiament des de Madrid amb la pretensió de fer-nos callar han estat endebades. No se n'han sortit, ni amb amenaces. Les lleis manen i anar-hi en contra era exposar a greus càstigs a part de la població, els primers a rebre els funcionaris i empleats municipals. La solució d'en Mas per molts frega la genialitat, per altres és un recurs fluix, una enganyifa per sortir del pas amb la intenció d'assossegar els que estan a favor del sobiranisme.

El mot procés ha estat el més repetit en aquests mesos pels polítics i pels periodistes i alguns l'han convertit en un procés kafkià. Anem doncs a Franz Kafka i al seu torbador relat, a una de les més cèlebres novel·les de Franz Kafka, El procés (1927). És un text que tracta de la vicissitud d'un home, de Josef K, el protagonista, que treballa d'oficinista bancari; el detenen uns funcionaris i l'acusen d'haver comès un delicte, però ell ignora de què es tracta i els arguments que li proporcionen són del tot confusos. Un malson. Contínuament li recorden que està processat, no obstant no pot accedir de cap manera a la justícia ni a la llei. Li ha tocat a ell ser culpable. Suporta judicis inversemblants on els que l'escridassen com els que l'aplaudeixen són tots lacais del règim totalitari. Va passant el temps i fart de tot pretén creuar la porta de la llei, però un guardià li ho impedeix any rere any. Finalment, quan Josef K agonitza, el guardià li explica: "Cap altra persona podia haver tingut permís per entrar per aquesta porta de la Llei; estava reservada solament per tu. Ara me'n vaig i ja puc tancar la porta".

L'obra de Kafka va tenir una gran repercussió i llibres posteriors estan inspirats en ella: La porta tancada de Jean Paul Sartre i La pesta de Camus. Sempre he pensat que El procés és l'embrió del teatre de l'absurd que es desplegaria anys després amb autors de prestigi com Artaud, Ionesco, Beckett, Jean Genet i en el cinema Luis Buñuel, puix que la incoherència, l'astracanada, la manca de lògica i l'atmosfera onírica palpita al llarg de la novel·la. Durant aquest període no hem estat els catalans dins d'un somni venturós que per a uns altres era un malson?

Han tancat la porta de la consulta benintencionada. El procés el va escriure en Kafka. El procés escenificat aquí té molt de surrealisme dalinià amb molts rellotges torçats, metàfora del relativisme del temps, un símil que ens va com anell al dit, perquè el temps a Catalunya s'ha estirat i s'ha escurçat, s'allargassava com s'encongia; hem viscut dies de 48 hores, com dies abreujats amb poques hores.

Durant aquest període s'ha palesat que els governs de Madrid, del PP i del PSOE, no entenen els catalans, si bé reconeixen que som bons fent negocis i obrint botigues, com també feinadors i estalviadors i que disposem d'un sentit pragmàtic afinat, no ens sabem governar i ells magnànimament ens han de dirigir, en canvi, nosaltres, desagraïts, fent eternament rebequeries de nens cosons. No deixem que ens manin, malgrat que ells ho fan amb bona voluntat, així no ens estavellarem amb aventures i ocurrències estrafolàries que atempten contra la lògica, l'ètica, l'estètica i les ciències exactes. Ingrats. Rebels. Quan entendrem d'una vegada que en Rajoy ens estima i també en Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del senyor Aznar, un altre que no perdia l'ocasió d'enlluernar-nos amb el seu català polit, de soca-rel? Estimar en excés comporta riscos, i qui tant ens estima ens abonyega.

Hauríem de ser més humils i no pensar que tot el que s'ha escenificat i s'escenifica correspon a una materialització d'un text literari de Franz Kafka. Nosaltres no volem ser els protagonistes de la seva intrigant novel·la, no som el senyor K perplex que no entenia res de res del que li passava.

Alguns mediocres a fi que no es consulti de cap manera els catalans, desvariegen recordant els nens que passen fam a l'Àfrica. Enric Sopena va escriure el divendres de la setmana passada: "Mas i Junqueras volen la independència, mentre 165 milions de nens moren de gana". Si Catalunya esdevé independent automàticament els nens deixaran de passar fam? Si Catalunya no se separa s'acabarà amb el terrorisme internacional?