El fet que Catalunya sigui davant d'un procés sobiranista no vol dir que hagin de prescindir de la política, dels partits que articulen la participació. No m'agraden els moviments messiànics, perquè els matisos donen sentit a la democràcia. Per això va ser patètic veure un ploraner Junqueras emulant l'últim rei de Granada, Boabdil. Ja se sap que les enquestes el situen al capdavant de la Generalitat en unes hipotètiques eleccions. Per aquesta raó s'oposa a una coalició unitària encapçalada per Mas.
A l'altre costat trobem un president de la Generalitat que no vol ser el Moisès del catalanisme. Recordem que, després de conduir el seu poble a la terra promesa, li va ser negada l'entrada. I així seria si accepta immolar-se davant una esquerra que albira el doble paradís d'una Catalunya inde?pendent presidida per l'alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Òbviament, Mas té el desig i la potestat de convocar eleccions, però no vol fer seguidisme de l'impuls de l'ANC i Òmnium. I fa bé: qui no sap on va, acaba a qualsevol altre lloc. Mas té dret a aques?ta dilació i a exercir-la no només pel seu interès, sinó pel dret d'escollir dels votants.
La voluntat independentista d'uns comicis no queda substanciada per una coalició unitària, sinó per un programa comú que contempli aquesta possibilitat, des d'una òptica plural. És l'hora de la política, no s'hi valen dreceres. El contrari és una perversió del sistema que ens porta a una democràcia inversa, on l'interès dels ciutadans queda supeditat a l'exègesi d'uns il·luminats. Ni l'independentisme s'acaba en Esquerra, ni Convergència en Mas. Per sobre de tots dos està l'interès comú que ara per ara es diu Catalunya. I fora de galimaties i endevinalles del nou nou, cal afrontar unes eleccions, perquè la democràcia només té un remei quan creiem que és deficitària: més democràcia.
