Els espanyols clamen, urbi et orbi, que a les escoles catalanes s'ensenya una història parcial i, fins i tot, arriben a afirmar que s'ensinistra els nens com a l'Alemanya nazi... Els catalans que volem decidir -i això ho han dit d'Iglesias a Iceta- som nazis... Els que encara recordem l'obligatorietat de l'assignatura Formación del espíritu nacional, amb un inequívoc contingut feixista, se'ns posen els pèls de punta.

Però, si Catalunya és una nació, té tot el dret -com Espanya, altrament-, de fer una interpretació pròpia de la història. Això passa a tots els països i escoles del món, de França a Espanya, dels Estats Units a Algèria... En aquest darrer país, naturalment, expliquen els procés de guerra i descolonització des de la seva perspectiva, posant l'accent sobre les malvestats de França... En aquest darrer país, en canvi, ho expliquen com una pèrdua d'un territori "francès". Aquells que els algerians consideren "màrtirs" per als francesos són terroristes.

L'obligació imposada de pertànyer als estats espanyol i francès ha provocat que els catalans hàgim acceptat i interioritizat uns criteris interpretatius de la pròpia història procedents dels interessos d'aquells estats. De fet, gairebé mai el que és bo per a Espanya o França és bo per a Catalunya. Avui els catalans escrivim i sabem la pròpia història des de les perspectives espanyola i francesa fins al punt de no ser conscients de la significació de moltes de les creences i afirmacions que defensem. Per tant, calen unes pautes d'una interpretació de la història de Catalunya que sàpiguen prescindir dels elements estranys imposats pels estats que ens ocupen i que ajudin a desvelar els elements més importants d'aquest conjunt de creences i afirmacions que els catalans hem assumit de manera acrítica. La dependència ideològica respecte a espanyols i francesos que hem heretat fa que l'esforç d'emancipació historiogràfica ensopegui, no obstant. Amb contradiccions internes: res és blanc i res és negre, de fet.

Ara bé: el campió mundial de la manipulació històrica és Espanya. Començant pel nom: alguns fan retrocedir la nació espanyola al Big Bang, d'altres als romans, d'altres als visigots, d'altres als Reis Catòlics. Tot completament fals, malgrat que això hagi de fer plorar Bono. Espanya era un concepte geogràfic que, per tant, incloïa els portuguesos -"nosaltres els espanyols", escrivia Camôes, poeta nacional portuguès (s. XVI)-, i el nostre Francesc Eiximenis (s. XIV) parla dels "francesos que quan passen en Espanya"... En fi, els Reis catòlics no fan cap "unitat" d'Espanya. De fet, durant tots els Àustries -fins al 1714-15- es parla de "les Espanyes" i "Monarquia Hispànica", a fi de ponderar que hi cohabitava una altra nació, Catalunya, i alguna altra a Europa, com Flandes. La data de naixement d'Espanya com a nació es fa amb el genocidi contra els Països Catalans, els 1707-14-15. Que no en presumeixin tant, doncs. Espanya no és un concepte democràtic. De fet, el nom no es comença a fer servir plenament fins a la Constitució de Cadis, que sanciona la definitiva desaparició de Catalunya.