Els esdeveniments que es van succeint a Espanya semblen trets d'un manual de com portar un país al col·lapse. La concatenació de fets és sorprenent i sembla ben bé organitzada per una mà superior. La coincidència en el temps del descobriment de casos de corrupció i del procés català afebleixen simultàniament dos pilars de l'Estat espanyol de forma greu amb el risc que a Madrid no hi hagi prou energia per aguantar-los o que hagi de decidir com en el segle XVIII: Portugal o Catalunya. Llavors la direcció espanyola va prescindir de Portugal per actuar sobre Catalunya. Avui podrà decidir perdre el poder davant Podemos i estacar Catalunya, una nova versió d'Espanya roja però no rota.

Com és possible que un govern cometi tants errors com el de Madrid? Segurament perquè la direcció de Madrid no interpreta com errors maneres de fer que sempre han fet. La història moderna d'Espanya està plena de governs que han fet del menyspreu la forma d'actuar i ara ha estat igual, sense veure que això la gent ja no ho pot suportar.

Per una banda, la crisi ha castigat la societat espanyola molt més que no pas la dels altres països -a excepció de Grècia- pel fet que ha deixat en no res el sector de la construcció que va donar feina a més del 20% de la població. Aquella bombolla que va durar deu anys va fer creure a tothom que el país era xauxa, que aquí es lligaven els gossos amb llonganisses, que tenir crèdit era qüestió només d'anar al banc, que es podien fer diners, molts diners, només comprant un immoble i venent-lo més tard, que era normal pagar comissions per aquestes transaccions, essent imprescindible tenir bones relacions en aquest món immobiliari, de la construcció i financer. Una vegada destruït aquest muntatge anem descobrint les conseqüències: pèrdua massiva de treball, visibilitat d'haver construït un teixit econòmic fals, descobriment de xarxes de corrupció massives...

De cop (de fet no va ser del tot instantani, vam haver d'esperar des del 2009 fins el 2012) la societat va descobrir que s'havia de fer una devaluació interna per retornar la competitivitat al país i que s'havien de cenyir els pressupostos prescindint de moltes prestacions, cosa que l'Estat va fer de forma modèlica als ulls dels països veïns. Els espanyols assumeixen estoicament els deures, deien amb sorpresa a l'exterior. I així ha estat fins que els casos de corrupció han anat aflorant en tal quantitat, en tal successió, que ha fet esclatar l'estoïcisme de la gent. La negació del govern a alguns casos, la minimització de la gravetat, la confecció d'altres notícies per amagar la corrupció, la confecció de casos falsos per tapar els propis, no ha fet més que exaltar encara més la ira de la gent. Les maneres de governar del PP a Madrid, fugint de la transparència, han quedat atrapades pels casos de corrupció derivats de la seva política d'economia especulativa realitzada anys enrere. El PP està enxampat per la seva història recent i no sap admetre els seus propis errors, fet que encén dia rere dia als seus votants.

El fenomen Podemos és fruit de la necessitat que té la gent de canviar de forma radical als que han dirigit el país des de l'any 2000, siguin del PP o del PSOE. El poble pot assumir sacrificis si se li explica un relat convincent, però mai si veu greuges comparatius, grups privilegiats fent-se la barba d'or mentre ells pateixen. El greuge comparatiu és el pitjor en èpoques de crisi i aquest fenomen també afecta el front català. No n'hi ha prou amb no atendre una reclamació permanent d'un dèficit fiscal fora de lloc, que a sobre s'actua amb prepotència en gairebé totes les decisions sobre Catalunya. La reducció del dèficit pressupostari es fa de forma asimètrica, exigint més a les comunitats autònomes que a la mateixa administració central, el finançament del dèficit té un tipus d'interès molt per sobre del cost que té el Tesoro, les inversions en obra pública estan lluny d'afavorir el teixit productiu i, a sobre, s'actua contra l'ensenyament del català en un intent d'eliminar un dels èxits de la democràcia a Catalunya com és la immersió en la llengua.

La recent enquesta feta pel CEO de la Generalitat a la pregunta de quin és el principal motiu pel qual la gent s'ha fet independentista mostra que la majoria, el 42%, ho és per l'actitud i pels comentaris del govern central cap a Catalunya i el 13,4% pel tema del dèficit fiscal, essent les altres raons molt més minoritàries, com per exemple un 1,6% per la llengua catalana. És a dir, el procés català és impulsat pel menyspreu de l'administració de Madrid, per les formes de governar i trepitjar continuadament, per no voler reconèixer cap dels greuges amb Catalunya, per una manera de fer d'ordeno y mando y tú te callas, que avui la societat ja no pot suportar.

Els polítics estaven acostumats a dirigir la opinió pública a través dels diaris, la ràdio i de la televisió, però ara, amb la connexió per Internet, la gent no es deixa dominar per uns pocs mitjans. Això és el que no han entès, que cal governar amb transparència i convicció, fent de l'honradesa el primer valor.

La suma del fenomen Podemos i del procés català poden ser les forces que facin caure un Estat espanyol ancorat al segle XIX, incapaç d'entendre el moment històric d'avui ni la transformació de la societat espanyola.