El partit Podem, segons les últimes enquestes, s'havia col·locat en el segon lloc en intenció de vot, però la més nova, la del CIS, ja el dóna com la primera força. Havia avançat al PSOE i al davant, a molt poca distància, a quatre punts, corria el PP nerviós perquè tem que aquests joves eixelebrats puguin pactar amb formacions d'esquerra, tant en les municipals com en les autonòmiques i generals, i els farien fora del govern.
Podem és una formació nascuda del guió de la història, una necessitat forçada per la naturalesa dels fets, que s'alimenta ideològicament del 15-M, del moviment dels "indignats", generat des de la base i sense intervenció dels partits convencionals. Ha crescut transversalment en la mesura que galopava la crisi i avançava imparable la corrupció d'alguns polítics professionals. Així com el sorgiment de determinades estètiques o filosofies ve marcat per una evolució natural dels corrents culturals anteriors, així també Podem deriva del declivi dels dos partits que s'han repartit el poder en la vida espanyola, ensems contextualitzat en el temps de malestar econòmic de la classe mitjana i baixa.
Hi havia un buit social i polític que s'havia d'omplir i no podíem emplenar pels partits tradicionals, massa gastats. Per això s'ha inventat Podem, algú havia de tenir aquesta idea; uns professors universitaris s'adonaren que, després de l'estada dels indignats a la Puerta del Sol, s'havia d'estrenar una nova formació política sense tara de passat, nova de trinca i que no estigués embrutida amb conductes il·legals, motiu pel qual gruen per fer un tracte més que higiènic, quirúrgic a la política espanyola, tot extirpant els tumors cancerígens en desbocada metàstasi que emmalalteixen el cos social fatigat amb l'allau de corrupció. Els protagonistes de Podem tenen l'aspecte de bones persones, de joves idealistes, però ben preparats acadèmicament, i han sabut connectar amb una part de la població i li han posat veu. Són la veu i l'eco dels disgustats i parlen fluidament en termes senzills i comprensius per la gent.
La CUP té una versemblança amb Podem, de fet ells foren els pioners de la indignació ciutadana i els primers a constituir-se com a partit. Podem sap quines són les preguntes que cal fer al sistema, les saben totes, no obstant no amb la mateixa contundència sabem les respostes, les solucions que cal aplicar.
A l'últim congrés de Podem, celebrat a Madrid, els assistents acabaren l'acte cantant un himne associat a la dictadura, representada, ara, pel bipartidisme del PSOE i del PP, L'estaca d'en Lluís Llach, talment com passava a la transició política o en el període franquista. No és pas gratuïta l'elecció d'aquesta cançó. Podem s'ha situat històricament en l'etapa preconstitucional, com si tot esti?gués per fer o el que s'ha fet fins ara mateix cal bandejar-ho perquè només ha servit perquè dos partits, carregats de corrupció, s'anessin tornant en el govern. La nova "estaca" és la Constitució, feta amb soroll de sables i amenaces de l'extrema dreta, també escrita amb la millor de les intencions, especialment pels representants catalans, Roca Junyent i Soler Tura, que per mor de ser titllats d'aprofitats i creient en la bondat de Madrid no acceptaren el tracte fiscal atorgat als bascs i navarresos.
Podem vol fer foc nou, tanmateix en la mesura que avança com a partit es gronxa en l'ambigüitat, igual com solen fer els partits "de la casta". Si per Josep Pla el que més s'assem?bla a un espanyol de dretes és un d'esquerres, el que més s'assembla a un partit d'esquerres és un altre partit d'esquerres espanyol. Podem és el PSOE, el PSOE sorgit al 1974 del Congrés de Suresnes, que proclamà secretari general a Felipe González, desban?cant a l'històric Rodolfo Llopis. El PSOE marxista de 1974, sota el pes la dictadura franquis?ta, era molt més trencador i revolucionari que Podem, probablement era una estratègia electoral per foradar l'espai del PC-PSUC que estava destinat a menjar-s'ho tot. El PSOE apostava per l'autodeterminació de les nacionalitats, proclamaven la necessitat d'una República i el seu líder al 1976 a Eibar cridava "Gora Euskadi Askatuta". Podem no s'ha atrevit a superar l'audàcia de F. González.
F. González va néixer el 1942 i tenia 33 anys, Pablo Iglesias en té 36, el primer portava els cabells llargs, la moda imposada pels Beatles, i el segon, una llarga cabellera, ben adaptat també a la moda dels indignats. Estudis reglats els dos, la mare de Pablo Iglesias, advocada de CCOO, el pare, inspector de treball i professor d'història. Ha crescut en un ambient cultural compromès.
A Podem abunden les vaguetats, els simplismes polítics, com també les contradiccions quan se'ls colla -igual que els altres partits-, no obstant no han perdut la càrrega il·lusionant. Ho tenen fàcil, només cal contemplar el paisatge de corrupció perquè triomfi un equip que vol fer neteja. L'èxit electoral els ha inflat d'optimisme. Podem creu que els conviden als debats perquè són rentables i fan pujar l'audiència, també cal pensar que l'oposició histèrica del PP ha contribuït a difondre els missatges de Podem i els ha afavorit per esquinçar l'esquerra i torpedinar al PSOE, però la joguina els ha esclatat a les mans i ara ja no els convé donar-los més oxigen perquè Podem cada dia són més i més efectius.
No trigarà massa Podem a bandejar la relació amb Veneçuela i el PP i el PSOE presentaran a P. Iglesias com un talibà, un messies sense programa i escrúpols, amoral i oportunista, que només vol el Poder com el nom del seu partit indica.
