La muntanya és un escenari de la diversitat. Només una petita mostra: s'explica que l'exèrcit d'Aníbal va passar per les muntanyes gironines amb 37 elefants, camí de Roma. L'any 1792, els científics Delambre i Mechain varen pujar a la muntanya del Mont a treballar per a l'elaboració del Sistema Mètric Decimal. Una excursió la va detallar Carles Boschde la Trinxeria, el 1875, per anar a pagar impostos. Uns Jocs Florals de Catalunya també varen anar d'excursió, el 1902, quan l'autoritat militar els va prohibir a Barcelona i el bisbe Carselade va decidir celebrar-los al Canigó.

La muntanya és oferta, llibertat, temptació, repte, símbol, i moltes coses més. Pot ser una fugida endavant. Hi ha tot un catàleg, com descens dels rius ràpids, practicar els barrancs, volar des dels cims amb ginys corresponents, submarinisme fins a les aigües més fredes, podríem trobar una vintena de pràctiques diverses, als límits del risc més alt. Tot aquest panorama comporta que la muntanya sigui molt freqüentada i pot resultar que s'origini algun conflicte.

Els defensors de la conservació de la natura ja han ensenyat targeta groga als organitzadors de la cursa de pujada al pic de l'Aneto: els corredors participants són acusats de la degradació de l'entorn per les deixalles de comestibles i begudes ingerits durant la duresa del trajecte; el compromís de la neteja posterior, per part de l'organització, sembla que no està a l'altura d'un elemental civisme.

La sensibilitat i respecte pel medi ambient ara ja té una certa majoria d'edat, és una adquisició oficial de l'any 1992 a Rio de Janeiro. D'allà en va sortir la redacció de la "Carta de la Terra", una decidida voluntat de posar ordre a les relacions entre naturalesa i usuaris, que som tots nosaltres. "La Terra la tenim no només heretada dels nostres pares, sinó també prestada pels nostres fills". D'aquell desig de portar-nos bé en va néixer això que sovint ens posem a la boca, el "desenvolupament sostenible". Hi ha algun pessimista que fa córrer que arribarem a tenir un raccionament de les sortides a muntanya i que al límit de la ciutat se'ns farà alçar la xiruca -com als futbolistes quan salten al camp- per comprovar que la sola és correcta per a arribar-nos a trepitjar el verd de Sant Daniel. Seria caricatura, però pot ser un avís de canvi de mentalitat.

El muntanyisme sostenible és el gran debat pendent. El tema del carnet de boletaire (passant per caixa, és clar) ja ens hi pot ?aproximar. A molta gent practicant de l'excursionisme profund, de tota la vida, li pot fer una certa tristesa que es faci necessària o possible la regulació dels usos d'una reserva de salut espiritual com és la muntanya. El sentit de l'aventura dels nous esports, amb una creixent agressivitat, pot malmetre la pau ancestral que genera l'excursionisme. Veus autoritzades ja han manifestat que, per exemple, la pràctica del barranquisme té efectes negatius sobre la flora i la fauna dels engorjats dels rius.

Caldrà quedar-nos una imatge d'innocèn?cia i naturalitat, com ara la d'aquell petit xerpa, treballador de l'Himàlaia, en Nima, el qual va veure per primera vegada un esportista que es llançava amb unes ales de pendent a les muntanyes de la seva terra, va exclamar que volia aprendre a volar com aquell, perquè així ja no es voldria reencarnar en un petit ocell. I el narrador que relata aquest fet deia que els ulls reals d'en Nima, en aquell moment, eren encesos d'una il·lusió envejable.