Jair Domínguez és un escriptor contundent. Pot presumir de veu original, d'imaginari personalíssim i d'omplir les frases amb connexions inesperades. Tot això, dins l'univers somort i nebulós de les nostres lletres, el converteix en un planetoide hipervitaminat i ple de kriptonita.

Ara acaba de publicar Segui vora el foc, on consolida i amplia el que ja s'entreveia en el seu baptisme novel·lístic: sota l'aparent desmesura de les vísceres que es dessagnen, els cossos mutilats i els caps que esclaten, s'oculta un autor honest i força respectuós amb el lector. Encara que el respecte consisteixi a abocar-lo dins d'un remolí de personatges desencaixats, metàfores enginyoses i estirabots nihilistes.

Tot comença amb dos taral·lirots que filmen gent accidentada i pengen les imatges a la xarxa, en algun portal dedicat a les truculències anatòmiques. És clar: si a algú no li agraden la sang i el fetge, o les pel·lícules de la Troma, la novel·la potser no li dirà res. Però més enllà de l'anècdota, l'obra funciona com un retrat satíric del món que ens envolta. Rere l'escampeig de budells i cervells esmicolats, hi floreixen el buit existencial, la dissolució dels referents morals i ideològics, el triomf de la virtualitat i l'aparença damunt la realitat. Els personatges naufraguen entre els tentacles d'un ciberretaule barroc i delirant, on les pantalles es multipliquen sense parar.

Estic convençut que Domínguez ens ha d'oferir més sorpreses, perquè, encara que ho dissimuli, és un home arrelat al segle XX, quan tot això de fer novel·les encara es considerava un ofici seriós i una arma carregada de futur.