L'estudi intuïtiu dels resultats del 9-N s'ha convertit aquests dies en el principal entreteniment de polítics, politòlegs -emergent nínxol laboral-, periodistes, opinadors, però també el passatemps de molts altres segments professionals. Si alguna cosa bona ha provocat el sisme sobiranista i la crisi de la política tradicional, és que molta més gent parla avui de política i fa política, encara que sigui des de l'extraradi. Es fa política al carrer, des de les associacions o des de la simplicitat de les xarxes socials. Hi ha una veritable eclosió de la política. No m'atrevia a dir-ne moda perquè semblaria frivolitzar-ho, però l'efecte que fa és força semblant a una moda. Però la realitat és que la ciutadania, després de 30 anys de xec en blanc als partits, ha comprovat que la política és massa seriosa com per deixar-la en mans dels polítics.
Sobre els resultats del 9-N només hi ha una realitat estadística i comprovable: més de dos milions de persones es van prendre la molèstia d'anar a votar per opinar sobre el futur de Catalunya. La resta no hi va anar. Els partits i organitzacions contràries a la independència de Catalunya han volgut patrimonialitzar aquesta resta (la diferència entre els dos milions i la resta de població que no va anar a les urnes), partint de la certesa que aquests són contraris a la independència. Això és un gravíssim error.
Es pot interpretar allò que és empíric o estadístic. Interpretar voluntats és un error o simple oportunisme. Algú ha preguntat als més de tres milions les raons que els van portar a no votar? Ningú ho ha fet. Hi ha gent que potser no va votar perquè creu que és una cosa dels independentistes, altres perquè no es volen prendre la molèstia de participar en una enquesta amb urnes, altres perquè tenen por per motius diferents i, finalment, cal tenir en compte un nombre indefinit de ciutadans invisibles als quals tot els és indiferent. Fins i tot la independència de Catalunya. Són els ciutadans en off.
