La setmana passada es van produir dos esdeveniments que van evidenciar l'autèntica situació d'orfandat que pateix el nostre Estat Constitucional. D'una banda, la deserció dels que han d'actuar eficaçment en la seva defensa. Per altra, la sorprenent capacitat de mirar cap a un altre costat d'alguns òrgans cridats a ser els protagonistes actius en l'assegurament del compliment de la Constitució. I, finalment, la sorprenent i discutible habilitat d'altres per tergiversar les seves funcions i mutar-les de manera arbitrària i discrecional.

El primer d'ells té com a protagonista la interlocutòria de l'Audiència Provincial de Palma de Mallorca que, a més de confirmar la imputació de la Infanta Cristina per dos delictes fiscals, conté diverses reflexions sobre l'actuació tant del Ministeri Fiscal com de l'Advocacia de l'Estat en aquest procediment. El citat Tribunal se sorprèn de la coincidència entre els recursos de l'advocat defensor de la germana del Rei i del Ministeri Públic -també, curiosament, en defensa d'aquella-, arribant a afirmar que aquest últim "no tenia interès a recórrer i, per tant, de legitimació o que, almenys, aquesta resulta altament discutible". Però és que, a més de censurar l'alineament del fiscal amb la defensa, manifesta que "resulta cridaner que el Ministeri Fiscal critiqui i censuri la tasca del jutge instructor pel que fa a les seves competències i posicionament adoptat, queixant-se d'haver assumit funcions acusatòries i un paper que no li correspon, cosa que no és veritat (...), quan el que veritablement pot resultar xocant o discutible és que el fiscal recorri en apel·lació la interlocutòria, ja que el paper que li atorga la llei davant d'aquest consisteix a limitar-se a formular acusació o, simplement, a no fer-ho, sol·licitant en aquest cas el sobreseïment que correspongui".

Continua l'Audiència afirmant que "tampoc deixa de sorprendre que el fiscal i l'Advocacia de l'Estat es mostrin tots dos d'acord que va existir delicte fiscal i, en canvi, contràriament a l'opinió judicial, entenguin que el deute tributari resultant ha de ser satisfet per un sol deutor (UrdangarinDiego Torres), quan, probablement, el raonable seria que aquesta qüestió es decidís contradictòriament en un judici oral i, per tant, amb submissió als principis d'audiència, immediació, contradicció i publicitat".

En definitiva, que la Sala qüestiona la tasca dels que, tenint encomanada la defensa de la llei i la funció de persecució del delicte, decideixen renunciar a les seves funcions i adoptar sorprenentment les de la defensa, ja que amb això transcendeix la imatge que en aquest procés la defensa de l'interès general i de la legalitat han estat desateses per als que les tenien encomanades, la qual cosa constitueix un perillós precedent de cara al futur. I que, tot i no haver patit més conseqüències gràcies a les decisions dels jutges, deixa sense dubte un mal regust de boca per a tots aquells que confiem que les institucions compleixin fidel i honestament amb la tasca que estan obligades a dur a terme.

El segon és, òbviament, la celebració de la consulta catalana del 9 de novembre i que, tot i haver estat qualificada d'"alternativa", "simulacre" o qualsevol altre terme més o menys ocurrent, ha constituït una innegable claudicació de l'Estat de Dret davant la forta obstinació de la voluntat nacionalista. Es tracta d'un clar exemple que, de vegades, ni les lleis ni les sentències dels tribunals són capaços de prevaler davant la prepotència i la determinació dels que es consideren per sobre seu i és un trist i nociu antecedent que serveix per exhibir sense pudor les mancances del nostre sistema i la seva falta de maduresa i consolidació.

El president del Govern d'Espanya, després de mesos i mesos jurant i perjurant que la votació en qüestió no es produiria, i tot i disposar al cent per cent de la força de la Constitució i de l'empara de les resolucions judicials, ha decidit mirar cap a un altre costat, posant en pràctica per enèsima vegada aquest habitual senyal d'identitat que el caracteritza.

Així doncs, el nostre Estat està orfe i acovardit, superat pels esdeveniments i sense nord. I els que ens dediquem amb passió a ensenyar les seves bases a les universitats, ens sentim ja gairebé sense arguments per seguir explicant una teoria que cada dia s'allunya més i més de la realitat.