Cartes

amb ulls d'infant

M. Àngels Pagès Calvet. Ventalló.

El 20 de novembre es commemora el Dia Mundial de la Infància. En aquesta ocasió es compliran 25 anys de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets dels infants. El tractat internacional més ratificat de la història, més de 190 països d'arreu del món el van signar. Tot i haver passat tant temps i els inimaginables avenços de la ciència i la tecnologia, encara en ple segle XXI, en l'àmbit mundial, milers de nens moren cada any per malnutrició o per problemes sanitaris bàsics, i no parlem de casos de maltractament, d'explotació laboral, assetjament sexual... Estem molt lluny i calen moltes iniciatives per garantir els drets a qualsevol infant allà on visqui. Tots els menors necessiten una protecció especial i no poden ser tractats com a adults. Hauríem de tenir clar que invertir en infància suposa un potencial de futur assegurat.

Si ens traslladem al nostre país, les dades referents a l'atenció a la família i infància són ben preocupants; Catalunya inverteix només un 0,9 del PIB, mentre que la mitjana europea és del 2,20. No és d'estranyar que amb aquesta escas?setat de recursos estigui creixent de forma alarmant la pobresa amb ulls d'infant. No ens podem quedar indiferents amb la situació de vulnerabilitat d'aquest col·lectiu. Són els que més pateixen i els més silenciosos per reclamar els seus drets. Que un de cada quatre infants estigui en risc d'exclusió social ens ha de portar a fer una crida a polítics, empreses, entitats i ciutadans a col·laborar en la mesura de les nostres possibilitats a eradicar aquesta pobresa i aquestes desigualtats. Reclamar més justícia social per trencar aquest cicle de tantes situacions de precarietat i a trobar propostes d'atenció que perdurin en el temps.

Hi ha fets que clamen al cel

Àngela Ferrer i Mató. girona.

No entenc que no s'hagi protestat davant un fet que clama al cel: Algunes empreses han demanat establir que les dones que entrin a treballar en el seu negoci congelin els òvuls per no tenir fills fins que, més grans, ja no rendeixin tant i llavors siguin mares. És un flagrant fet contra natura. Mares en edat de ser àvies? Quantes voldran llavors carregar amb les tasques que comporta la maternitat? I es queixen d'una societat envellida? Cada edat té el seu moment òptim per fer les coses que li pertoquen i ser mare és molt important, no es pot parlar frívolament d'un tema tan important. En aquest mateix camí a l'Índia estan esterilitzant una gran quantitat de dones, tantes en poc temps que moltes han mort. No es reaccionarà contra aquestes barbaritats?

I la indemnització a l'empresa Castor? Cobren els malfactors i paguen els perjudicats!

I els sous dels que ostenten càrrecs europeus que a més de poder jubilar-se a 50 anys segueixen cobrant pel cap baix 9.000 € al mes?

I tots els corruptes que segueixen vivint a cor què vols i van a la presó quatre lladres desgraciats?

Tots són fets "contra natura" que estan passant en una societat que es considera moderna i civilitzada. Jo crec que estem davant d'un món decadent i totalment mancat d'ètica. A més, cal tenir en compte que només he citat alguns dels casos flagrants, si els cités tots em vetarien la carta, però el lector els pot afegir. Tothom els coneix, encara que nosaltres, apart d'enfadar-nos i rabiar, hi podem fer poca cosa.

Moments nauseabunds

lluís vilà. La Bisbal d'Empordà.

Quan jo era adolescent, el meu avi, un agnòstic del futbol, em deia que Alfredo di Stefano, exjugador del gloriós Reial Madrid dels anys 60, es va fer un fart de marcar gols en fora de joc; potser exagerava un xic. La gloriosa època madridista es va difondre recolzada pels interessos del moment i per una manca de mitjans tecnològics inherents a l'època si es compara amb l'actualitat, cosa que feia impossible determinar amb exactitud si els arbitratges eren justos o no. El cert és que amb la tecnologia actual és molt més difícil enganyar la gent perquè els camps de futbol estan vorejats per multitut de càmeres que graven cada detall de cada racó del camp.

Ara, l'actual president del Reial Madrid, Florentino Pérez, ens ha marcat un gol per l'escaire i en fora de joc: el Projecte Castor, paga i calla. El govern del PP ha aprovat una indemnització multimilionària a l'entramat empresarial del Sr. Pérez per la no entrada en funcionament del gasoducte Castor, situat a la zona costanera entre Castelló i Tarragona, una indemnització que pagarem tots i cadascun dels ciutadants de l'Estat espanyol, siguin aficionats del Reial Madrid, del Barça o del Girona.

En temps de democràcia, ens podem permetre que ens pren?guin el pèl d'aquesta manera a l'antiga usança? Seguirà el Sr. Pérez fitxant metrosexuals amb sous que insulten la dignitat de catalans i espanyols? Estem en un moment ?realment nauseabund.

Les quatre barres

i la barra espanyolista

Joan Boronat Lecha. blanes.

Segons Pedro Pablo G. May (Efe), el filòleg Jorge María Ribero Meneses assegura que Palència i Burgos són el bressol del poble català i que Barcelona, Tarragona i Montserrat són toponímics castellans. Planteja la tesi que colons d'origen del que avui és el nord de Castella anomenaren Castallania el marge esquerre de la desembo?ca?dura de l'Ebre. Nom que hauria evolucionat filològicament com Cattallania, Catalonia i, finalment, Catalunya. A la província d'Alessandria, Itàlia, hi ha un poble anomenat Castellania, potser aquest filòleg de pa sucat amb oli creu que el fundaren també els castellans. Diu que la bandera aragonesa és un calc de la que hi ha a la localitat d'Ampudia (Palència), que compara amb Empúries (Alt Empordà), fundada pels grecs el 575 adC.

La raó d'aquesta mena de tergiversacions històriques només pot tenir la finalitat de vendre llibres a la mida del nacionalisme espa?nyol o que aquest senyor ignori que els romans fundaren Barcelona i Tarragona segles abans que Castella existís, i que, en tot cas, en aquells temps, els territoris avui castellans estaven poblats per càntabres i bascos que parlaven la desapareguda llengua càntabra i l'euskera. No existeix cap Barcelona a Castella. Hi ha una Barcelona a la Santander de Colòmbia, que pot ser que hagi desorientat tan "insigne" filòleg. No sé com tradueix Ribero Meneses el nom de Montserrat, però el que més s'assembla és "Monte La Sierra" que està a uns 12 quilòmetres de Jaén. Diu que les barres catalanes es troben en escuts d'origen castellà i que se n'han conservat en algun retaule a Castrojeriz (Burgos), on hi ha pintures atribuïdes a Francisco Bayeu, nascut a Saragossa el 1734, a qui, potser, li va venir de gust pintar les quatre barres. Quina barra que té aquest filòleg.