En ple tatcherisme, un ninot de la Dama de Ferro sortia a Spitting Images flirtejant amb el seu veí a través de la tanca del jardí de les seves vivendes. El veí no era altre que Adolf Hitler, qui en lloc de regar les flors les gasejava amb indissimulat plaer mentre una Margareth Tatcher de mirada múrria li deia coses com "vostè sí que és un home de veritat, i no el meu marit". I no protestava ningú. Ni la Tatcher, ni els tories, ni el marit, ni els jueus, ni Mans Netes, que a Anglaterra els sona a campanya d'higiene abans de seure a taula. A Espanya s'haurien indignat fins les floristes, cridant que elles mai han gasejat una petúnia.

I el PP, és clar. El PP s'indigna per tot, i a Catalunya més que enlloc. Qualsevol dia Sánchez Camacho i Millo apareixen acampats a la plaça Catalunya. El darrer disgust l'han tingut perquè Polònia va parodiar L'enfonsament, amb Rajoy en el paper de Hitler. Podrien haver sigut honrats dient que no els agrada que es faci mofa del seu líder i la majoria de gent hi estaria d'acord, ja que és superflu per impossibilitat de superar el real. En lloc d'això van acusar TV3 de "banalitzar el nazisme", expressió que han sentit en algun lloc i van optar per utilitzar sense que la ignorància fos impediment, que per això són polítics de professió.

Confondre una paròdia amb una banalització és digne d'un país que té com a ministre de cultura en Wert. La paròdia és un gènere literari, teatral, cinematogràfic i inclús pictòric -la caricatura- que no dubto que el PP voldria eradicar en els casos en què ell és el parodiat, però no banalitza res. Al revés, titllant de "banalització" tot allò que no ho és, es minimitzen les autèntiques banalitzacions (que n'hi ha, com quan Rajoy es refereix a la dictadura franquista com a "període autoritari"). O sigui, el que fa el PP és banalitzar les banalitzacions, la qual cosa és una paradoxa doble, perquè ni tan sols deuen ?saber què coi és una paradoxa.