Els sindicats de classe -CCOO i UGT-, dirigits per buròcrates enquistats en els diferents nivells de l'aparell, s'han ?gua?nyat a pols el desprestigi i la pèrdua d'influència entre els assalariats.

Històricament, el sindicalisme obrer es dividia entre reformistes, que defensaven exclusivament la lluita sindical, i revolucionaris, que unien demandes laborals i polítiques amb l'objectiu de canviar el sistema econòmic. Avui en dia, no queda gairebé res de l'anarcosindicalisme de la CNT, majoritari fins a la guerra civil espanyola. La CGT, escissió d'antics cenetistes, i altres grupuscles malden per trobar un espai entre l'apatia dels treballadors.

CCOO de Catalunya, que aquest 20 de novembre ha celebrat el 50è aniversari de la seva fundació, va perdre la virginitat en signar els pactes de la Moncloa de 25 d'octubre de 1977, una data que inaugurava una contínua claudicació enfront la patronal.

La disputa amb la UGT, que havia tingut una implantació exigua durant la tardor del franquisme, per veure qui aconseguia més delegats sindicals, afavoria la divisió sindical. La UGT va seguir fil per randa les consignes del PSOE fins a l'any 1988. També la direcció de CCOO, va ser la corretja de trans?missió del PSUC fins a la seva desaparició. És a dir, la unitat d'acció es limitava a les passejades del primer de maig, als acords amb la patronal sobre moderació salarial i a apuntar-se al "dret a decidir", fent el joc a l'independentisme. Cal afegir que corrupteles de tot orde han esquitxat dirigents de les cúpules sindicals territorials i alguns han estat imputats per diversos delictes.

Davant d'aquest panorama, cada dia hi ha més treballadors que bandegen els sindicats per formar plataformes sectorials contra la política d'austeritat i la pèrdua de drets socials. Són la marea blanca en defensa de la sanitat pública, la marea verda contra les retallades de l'ensenyament públic, la marea roja del aturats, la marea taronja contra el desmantellament dels serveis socials i altres de diferents sectors que han convergit en una marea ciutadana.

Les mobilitzacions han desbordat les burocràcies sindicals (i també els partits polítics de l'esquerra) que van a la deriva en un desesperat intent de cavalcar el tigre de la indignació ciutadana.

Aquest moviment social va més enllà de les reivindicacions laborals i reclama transparència a les institucions, justícia social i serveis públics de qualitat.

Per tant, els poders econòmics i polítics s'hauran d'enfrontar amb una ciutadania que no es conformarà amb reformes sinó que exigirà una transformació profunda de la societat. Si els sindicats no es renoven de baix a dalt, seran escombrats. Temps al temps!