Cartes

ÀNGELA FERRER I MATÓ. Girona.

És una de les moltes novel·les escrita per Agatha Christie i representada al teatre de Londres una llarga temporada, crec que va batre rècords. El nucli de l'obra és com diu el títol un lloc del qual un no pot sortir per diferents raons. Doncs ara mateix diria que "l'inamovible Rajoy" és en una ratera. Per una banda té el problema català, que ha banalitzat al màxim, i ara no troba solucions per resoldre'l de manera que dia rere dia veu com el supera la nostra tenacitat. Per altra banda li ha sorgit el partit Podem, ben capaç de plantar-li cara i fer-li tremolar les cames atesa la proximitat de les elelccions i de cap manera pot presentar el seu partit com un model quan la corrupció li arriba fins el coll i dia rere dia ens assabentem de nous fraus i robatoris al poble per part dels seus militants.

El cas Castor, una veritable vergonya, li tapa una altra sortida d'aquesta ratera on s'ha posat ell solet. El que sí li vull desitjar, ara que ve Nadal, és que mengi feliç els torrons i begui el "cava català", que és el millor, com a president del Govern, ja que, si no m'equivoco, serà la darrera vegada que ho farà ostentant un càrrec que li ha anat "gros" des del primer moment. Bon profit dins la ratera!

Cada vida importa

alba llopart vidal. girona.

En resposta a la carta del sr. David Arboix publicada el dia 25/11 vull esmentar que també vaig ser dissabte a Madrid. Em vaig despla?çar fins a la capital de l'Estat per un motiu de pes. L'avortament té unes conseqüències irreversibles i molt dures. Al nen o nena que està per néixer se li nega el dret a viure. En un avortament no s'interromp res, es finalitza. S'acaba amb la vida del no nascut. Però ell no és l'única víctima, ja que l'avortament deixa en molts casos seqüeles psicològiques en la dona. El seu conjunt és anomenat síndrome postavortament. Aquest és el motiu profund pel qual vaig anar fins a Madrid. Estimo la meva terra catalana i estimo la vida. Per això vull que es protegeixi el no nascut i la dona embarassada. El nivell i la classe d'una societat es mesura per la defensa del més dèbil i vulnerable.

El qualificatiu que em posin els mitjans per ser defensora de la vida el deixo a les seves mans. De moment me'l poso jo, sóc progressista perquè vull que s'avanci en la justícia i evitar així els efectes destructius de l'avortament.

"A mi la legión"?

joan boronat lecha. blanes.

El Sr. Alfons Quintà (La guspira 19-11-14) té la teoria que als catalans ens buiden el cap per poder ensarronar-nos, a l'estil de com es creava l'obediència cega als membres de la legió, segons li va explicar un militar fundador de la Unió Militar Democràtica. Puc assegurar que aquesta tàctica no sempre funciona, i ho sé de bona tinta. L'abril de 1970, com ho certifica la meva cartilla militar, jo era un dels tres-cents legionaris fent instrucció a les casernes del Jaral a Ceuta, als quals el comandant es va dirigir per demanar voluntaris per anar al Sàhara amb possibilitat de combatre; en aquella ocasió vam deixar l'esperit legionari en evidència, només s'hi va apuntar un voluntari.

Fa uns dies es va celebrar el festival de filosofia "Barcelona pensa"; escoltar els altres no omple ni buida el cervell, sinó que desperta el subconscient, activant ideologies que tenim latents però que no sabem que són nostres, o que no sabem expressar. Però, per pensar, no calen festivals; els mitjans informa?tius estan plens d'articles, comenta?ris i debats, per part de periodistes, intel·lectuals i polítics, que ens estimulen a diferenciar la filosofia negativa, basada en la tergiversació, la mentida, la imposició, la prepotèn?cia, l'amenaça, la ignorància, l'ob?sessió d'exterminar o sotmetre, l'ocultació i la negació de fets, etc., alguns aspectes dels quals trobem massa sovint defensats per la filoso?fia del Sr. Quintà, i la filosofia positiva, que es basa en la veritat, el dret i la justícia, la llibertat, el respec?te, la intel·ligència, etc., que, paradoxalment, també sembla voler defensar, en ocasions menys freqüents, el Sr. Quintà, qui hauria de mi??rar d'esbrinar si això significa que, en algun moment del seu pas??sat, també li van buidar el cervell.

El conjunt Ban-Set

Josep Monturiol Danés. olot.

Fa temps que tenia pensat escriure per rememorar o rescatar de l'oblit aquest grup musical, el Conjunt Ban-Set, desaparegut fa ja alguns anys. Però no tenia gens clar de quina forma hauria de començar a explicar la història d'aquest conjunt i, més concretament, dels anys en què hi vaig tocar. Així doncs, primer de tot esmentaré alguns dels seus components, si més no aquells de qui encara guardo un record en el meu pensament: Palomeres, trompeta; el mestre Güell, piano i flabiol; Mercadal, saxo mib i tenora; Badosa, saxotenor, tible i tenora; Canalies, contrabaix i guitarra; Beiro, cantant; Vergés, fiscorn; i jo mateix, bateria i fiscorn. És veritat que amb el pas dels anys va haver-hi baixes que foren reemplaçades per músics nous: Lucia, saxo mib i tible; Panadera, piano, tible i flabiol; Pujol, contrabaix; i Josep, cantant. També hi passaren alguns músics de complement, com els Pérez, tible; Asensi, tible; Callis, flabiol; Camara, fiscorn; Codina, fiscorn; Puntí, contrabaix i guitarra; i Joli, contrabaix i guitarra baixa. Tots els músics doblaven, com a mínim, instruments, perquè fèiem balls, sardanes i oficis.

El conjunt Ban-Set va recórrer infinitat de pobles com foren La Batllòria, Sant Llorenç de Morunys, Banyoles, Olot, Rupià, Beget, Molló, Pont de Molins, Roda de Ter, Llanars, Gòsol, BorredàÉ I acabo aquí, perquè la llista completa seria massa llarga.

Durant uns quants anys fèiem part del programa de la festa de Cotlliure, a la Catalunya Nord, i ens feien anar a la plaça de braus on, sota un sol esperpèntic, tocàvem amb instruments de cobla. Sempre ens demanaven més música i si no tocàvem de seguit se solien aixecar unes veus que ens cridaven: "Toqueu, fainéants!". Com que no sabíem el significat d'aquesta paraula vam haver de demanar-lo i va resultar que volia dirÉ ganduls! La innocència de la gent és molt gran, no ens haurien dit mai coses com aquesta si sabessin que tocar instruments de cobla, com ara una tenora o un tible, representa un gran esforç i no és el mateix que tocar, posem per cas, un saxòfon. La gran sort va ser que llavors començaren de sortir les primeres "txarangues" i la feina dels músics va quedar més repartida.

Una Catalunya

semiindependent

Francesc A. Picas. LA JONQUERA.

El Govern espanyol afirma que Catalunya és Espanya, com ho és Extremadura i Valladolid. Els catalans no hi estem d'acord. Per a nosaltres Catalunya és una nació sobi?rana de fa més de mil anys. La llengua catalana és l'única oficial a Catalunya. L'hem rebut directament del llatí. La llengua castellana és complementària i molt respectable. L'hem rebut dels treballadors emigrants, policies i funcionaris.

El Govern espanyol defensa la unitat d'Espanya. Catalunya acceptaria continuar formant part de la unitat espanyola, sempre que el Govern català tingués total independència política dintre d'Espanya. La mateixa altura que el Govern de Madrid. Sempre que els catalans ens poguéssim administrar la nostra pròpia economia amb una Agència Tributària. Que les lleis del Parlament de Madrid per ser vigents a Catalunya haguessin de ser posteriorment aprovades pel Parlament català. Si el Govern central acceptés les propostes del poble català es podria arribar a un acord amb Espanya. A mesura, pe?rò, que el Govern espanyol se centralitza, Catalunya se n'aparta i camina cap a la independència.