Escric aquest article des de la ciutat de Montevideo, la capital de l'Uruguai, on estic impartint un curs de Màrqueting Internacional en el centre de formació de postgraus de la seva universitat pública. La ciutat té un gran passat d'emprenedors catalans, que van emigrar des de la nostra terra cap a l'altre costat de l'Atlàntic i aquí van trobar la seva nova llar i la seva nova pàtria. Això és així, i arreu hi ha cognoms d'origen català i també balear, com ara Batlle, Pou, Lladó, Ribas, Mas, Morell, Costa, Barcelona, entre d'altres. Alguns catalans, tot sigui dit, han jugat un paper històric, polític, econòmic i artístic rellevant.

L'Uruguai es prepara per al "balotaje", gal·licisme amb el qual denominen la segona volta en el seu sistema electoral d'elecció del president de la República. Esmen?to aquest tema perquè he pogut observar el to de les respectives campanyes electorals en aquesta la seva segona i definitiva fase de votació popular. Un reconegut economista, professor universitari i consultor uruguaià em contava, fa uns dies, que havia estat a Barcelona fa poc amb motiu dels campionats mundials de bàsquet que van culminar en les seves fases finals a Barcelona i Madrid. Em va explicar que l'havia trobat molt canviada des de la primera vegada que havia anat a la Ciutat Comtal en el seu viatge d'estudis. Molt ben educat, com la majoria dels uruguaians, va ser molt subtil i ple de delicadesa en tractar del tema de la corrupció política a Espanya, el frau fiscal i les notícies que va contemplar a Espanya, com ara la caixa B de Caja Madrid i Bankia, els afers de la família de l'expresident Pujol, els ERO d'Andalusia i, ja retornat a casa seva, els viatges a Canàries de finalitat sentimental gratis total del president extremeny en els seus temps anteriors de simple senador, i d'un diputat de Terol.

En una ciutat com és Montevideo, d'un país apassionat pel futbol, la recent incorporació al Barça del futbolista Suárez representa un enllaç amb l'actualitat barcelonina. Aquí, on hi ha moltes persones que van emigrar a l'Estat espanyol abans de la crisi i han retornat, qui més qui menys em comenta l'entrada a la presó de l'expresident de l'entitat, Josep Lluís Núñez, en compliment d'una sentència relacionada amb l'evasió fiscal amb la complicitat d'inspectors d'Hisenda, funcionaris de l'Estat. També van arribar notícies que un altre expresident del Barça, Joan Gaspart, té en concurs de creditors un bon nombre de les seves empreses. I s'estra?nyen que segueixi ocupant càrrecs patronals com el de la CEOE o semipúblics com el de president del consorci públic-privat Turisme de Barcelona. També estan al dia de les ja llunyanes acusacions -amb o sense fonament- contra un altre expresident, com Rosell. El club de futbol barceloní és un nexe important en l'ara tan de moda marca país. En aquest cas, de la marca Espanya i de la marca Catalunya.

Al meu interlocutor docent el vaig posar en coneixement sobre l'elevat grau de corrupció a diferents nivells i de l'escàs càstig judicial que s'imposa. I de les prescripcions. Ell em va explicar que el seu país ha millorat molt en els dos últims lustres i que el govern havia reforçat molt -i molt bé al seu entendre- l'organització i el sistema fiscal, tant a nivell d'inspeccions com, sobretot, d'introducció de mecanismes de dissuasió de l'economia submergida. Especialment -em va contar- als restaurants, un dels focus d'economia submergida -quan no de rentat o blanqueig de diners- més habituals en molts països. El govern de l'Uruguai mostra capacitat d'imaginació en haver pres la decisió d'imposar als restaurants i hotels una reducció de l'IVA en els pagaments dels clients que paguin amb targeta de crèdit, una mesura que és d'exemp?ció total de l'IVA en despeses en restaurants i hotels per als turistes, ja siguin de vacances o de negocis. Mitjançant aquesta rebaixa, en el cas dels contribuents del propi país els consumidors són els primers interessats a poder obtenir el descompte, i les empreses han de declarar els ingressos en quantitats més semblants a les reals que anys enrere. Aquesta rebaixa impositiva amb la col·laboració de les emissores de targetes de pagament permet recaptar més gràcies a més operacions declarades. Dubto que al nostre país algun dirigent polític assumís el cost d'imatge de prendre una decisió així de rellevant en assumptes fiscals, i que s'enfrontés tan contundentment amb aquests focus d'ingressos opacs en el sector hostaler i hoteler.

La meva xerrada amb el meu interlocutor va concloure i, poc després, veient a l'habitació de l'hotel les notícies d'un canal de la propera Buenos Aires, vaig poder veure i escoltar com un periodista parlava -sense cap autocensura- de la corrupció de la família governant a l'Argentina, arran de la decisió d'un jutge de dictar l'entrada policial i judicial en un hotel vinculat a la presidenta, la comptabilitat de la qual sembla estar bastant més que mancada d'actualització. Va afegir diversos comentaris sobre els esforços que fa la presidenta argentina per intentar romandre en el poder i així poder evitar haver d'enfrontar-se a problemes legals quan hagi d'abandonar el càrrec. No entraré en més detalls. Però tot veient aquell noticiari vaig sentir l'expressió d'aquell analista polític, que va qualificar el règim suposadament democràtic del seu país amb l'expressió que més que una democràcia era una "cleptocràcia". I per si algun espectador no coneixia el que significa aquest neologisme de cultisme lingüístic, va remarcar que és el sistema polític dels lladres i el robatori. Si més no, més o menys com a casa nostra.