Tal dia com avui, un 30 de novembre de fa 30 anys, moria Joan Vinyoli. En el poema Qui no té por del recull A hores petites (1981) va deixar escrit com li hauria agradat viure i com li hauria agradat morir: "Qui no té por i estima a la vegada/ la mar i el vent, es va fent gran així:/ nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada./ Només d'un llamp en closa nit podrà morir". Una mort pura, de caire tràgic i romàntic, que l'hauria retornat a aquella natura que, des del primer vers de la seva obra, ja el cridava i que ell va convertir en la crida de la poesia.

Incansable, sempre "damunt la cresta de l'onada", fidel a la seva divisa de "viure poèticament", encara havia publicat dos llibres pocs mesos abans de morir: Domini màgic i Passeig d'aniversari. La fragilitat humana, la fugacitat vital, l'angoixa existencial, la solitud, l'anhel de transcendència... són presents en tota la seva obra, però els darrers anys, conscient de les malalties que l'assetjaven i del temps que, veloç i cruel, es consumia i el consumia, Vinyoli va capbussar-se encara més en els misteris de la vida a través del poder i la màgia de la paraula i va parlar-nos de la decadència, de la vulnerabilitat i de la mort amb una lucidesa esfereïdora però reveladora al mateix temps. En el poema Pollets (Cercles, 1979), per exemple, el poeta compara els humans amb uns pollets que, escalfats per una bombeta, només fan veure que viuen "piulant mentre s'acosta/ la nit encesa de la mort".

Vinyoli, a més, va viure la mort dels amics amb una intensitat inusitada. En part perquè veia l'amor i la mort com els dos grans pols que sostenen l'existència humana: "Només/ un somni val:/ Amor i Mort" (L'esfera, dins Ara que és tard, 1975). Per això ens convida també a nosaltres a apropar-nos als nostres morts, a no oblidar-los ni silenciar-los, ens exhorta a viure la nostra vida "mesclada amb ells" en un poema bellíssim i evocador: El silenci del morts (Vent d'aram, 1976). Vinyoli, doncs, no va deixar mai de cercar i de creure en l'espiritualitat, en un àmbit que transcendia la pròpia vida i la realitat física, tal com ens ho referma en el poema Vindrà la mort (Domini màgic): "la mort és purament un canvi més". Tot plegat va portar el poeta a acceptar la mort sense recança, com una part més de la mateixa vida perquè, al cap i a la fi: "Cada moment és el moment de néixer/ i cada instant és l'instant de morir" (Sí a la mort, dins A hores petites). Dient sí a la mort, Vinyoli va dir sí a la vida.