Un convuls segle XX a Espanya, que es va obrir el 1898 amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam i es va tancar amb els atemptats islamistes de l'11-M, va servir perquè la majoria de comunitats autònomes miressin a Catalunya i el País Basc amb una barreja d'admiració i enveja: pel progrés econòmic, l'audàcia política, la riquesa cultural i l'estabilitat social. Després de 40 anys de dictadura i sense el greu inconvenient d'ETA, la primera es va convertir en exemple de compromís democràtic i vocació europeista. Amb l'equilibri com a signe distintiu, Catalunya va ingressar al segle XXI com un dels motors productius, financers i científics del sud continental. Per aquesta raó, Barcelona suscitava interès entre inversors, emprenedors, artistes i turistes.

No obstant això, la crisi va dinamitar aquesta placidesa i van aflorar conflictes fiscals, empresarials, laborals, educatius... que van aguditzar el sentiment antiespanyol. De la corrupció transversal, no se'n va lliurar ni en Pujol. Per sort, la indignació ciutadana ha trobat una aliada perfecta en la tecnologia digital per materialitzar un tòpic que, a la península Ibèrica, paradoxalment començava a tenir aspecte de quimera.