La Constitució espanyola és un edifici envellit i ombrívol, una llar de jubilats, poblat per gent suposadament provecta en experiència, que acarona la veritat absoluta; innegablement aquesta colla creu ser el servei d'ordre i el garant de l'estatus quo que més els beneficia mantenint òptimes relacions amb els poders fàctics i tractes positius amb els grans dignataris estrangers; d'ells depèn el destí dels habitants de l'Estat, igual, segons les seves conveniències, poden defensar una llei aferrissadament com capgirar-la alegrement perquè proposi el revés de la intenció per a la qual fou escrita.

Els que allà dins habiten, que tenen segrestada la Constitució, viuen bé perquè creuen que la veritat és seva, només seva, i quan apareix una idea nova li consulten i com que els repugnen les noves idees exigeix al seu oracle, el Tribunal Constitucional, que proclami que aquella proposta no convé i ha de ser declarada il·legal. Feta la llei, feta la trampa, i això és més vell que l'anar a peu, malgrat que alguns creuen que el llenguatge més objectiu i rigorós, que menys es presta a equívocs, quasi tan pur com el científic, és el llenguatge del dret, el que es comprova és que aquest també està amarat d'ambigüitats i que pot ser recargolat en mans d'hermeneutes capciosos, em refereixo al que pomposament s'anomena "la Carta Magna". Alguns parlen de la Constitució espanyola com un text sagrat, quan és només una realitat humana feta a la sortida de la dictadura, sota el soroll de sabres d'un exèrcit franquista i amb nostàlgia per part d'un sector de la població atemorit pel que esdevindria i la por d'un nou enfrontament civil entre les dues espanyes, segons Antonio Machado, que són més de les dues perquè no tot són esquerres i dretes sinó també el nacionalisme de dues comunitats que se senten incòmodes de pertànyer a l'Estat.

La Constitució va néixer el 1977 en una cruïlla històrica, la sortida del franquisme i l'entrada a la democràcia; és filla d'una tensió. El no revisionisme del que havia estat el règim anterior, la dictadura, s'imposà i d'aquesta manera els més danyats per la repressió, el partit comunista presidit per en Carrillo, convingueren que calia amnesiar el que havia passat i començar una nova etapa. Ni persecucions, ni judicis, oblit i amnistia als presos polítics que romanien en la garjola franquista, també decidiren que no calia plantejar la forma d'estat, república o monarquia, que fou substituïda per la forma de govern, democràcia o dictadura, i així es configurà l'esperit de la transició que es materialitzà en una Constitució que fou referendada per la població en una votació multitudinària, excepte a Euskadi.

No hi va haver cap dificultat perquè, so?ta l'ordre de la comunitat europea, en Zapatero es posés d'acord per telèfon amb en Rajoy per canviar lleis de la Constitució en un tres i no res per acomodar-la a les exi?gències del mercat.

El cas dels matrimonis homosexuals fou una martingala, un recargolament de la llei, un exemple que demostra que s'interpreta la llei segons conveniències socials i polítiques. Els matrimonis homosexuals, un e?xer?cici de retorçar la literalitat de la llei apel·lant a un esperit difús que no era present en els set pares constituents. L'article 32, 1, de la Constitució diu: "L'home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica"; el 22, 2, "la llei regularà les formes de matrimoni, l'edat i la capacitat per contreure'l, els drets i deures dels cònjuges, les causes de separació i dissolució i els seus efectes". Tothom va entendre que el matrimoni es referia a la unió d'un home amb una dona, però anys després retorquiren el primer punt subratllant la conjunció "i" que hi ha entre els mots "home" i "dona" i anunciaren que en realitat la llei diu que l'home com la dona tenen dret a casar-se amb qui vulguin i no ha de ser necessàriament un home amb una dona, sinó que també la llei té en compte el matrimoni homosexual, puix que l'apartat següent parla de "formes de matrimoni", a l'any 1978 es va sobreentendre que es referia al matrimoni de l'home amb la dona, però la lectura posterior feta per moderns hermeneutes assenyalaren que "formes de matrimoni" indicava també el casament de l'home amb un home o de la dona amb una dona.

No ens hauria d'estranyar si d'aquí uns anys algun erudit en lingüística i semàntica manifestés que aquesta interpretació ha estat errònia, puix que la paraula "matri?moni" que ve del llatí i significa "qualitat de mare" i només és aplicable a la persona femenina que serà engendrada per un home amb la finalitat que esdevingui mare i procreï i històricament aquest terme sols s'ha emprat per reflectir la unió entre un home i una dona. Ara bé un altre govern ho podria capgirar afirmant que no cal fer cas de la tradició que en molts casos és arbitrària i que no cal caure en un assumpte nominalista, igual podien haver-li dit "patrimoni" a la unió del home amb la dona. Hem vist tantes coses que ja pràcticament res ens sorprèn.

Què passaria si en Rajoy emparat per la Constitució, amb l'aquiescència del nou rei, i recolzat amb el vot del PSOE, d'UPyD de Rosa Díez i potser amb el d'Izquiera Unida suspengués l'autonomia de Catalunya i deixés penjat el nou viratge que ha imprès Artur Mas amb l'argument que Catalunya s'estimba i ell ha d'impedir el naufragi? A dreta llei ho pot fer. Si les enquestes vaticinen que la llista proposada per en Mas pot treure la majoria absoluta en Rajoy s'atrevirà a suspendre l'autonomia de Catalunya? Si l'enquesta que ell maneja li aconsella fer-ho, ho farà.