Temps era temps en què el carrer de la Força era el vial més important del barri levític de Girona. Hi tenien el seu habitacle molts clergues. Canonges, beneficiats de la seu, professors del Seminari... Per aquest carrer hi passaven totes les processons, en una època en què les processons sovintejaven en el nostre calendari. Per aquest carrer passava la comitiva que acompanyava un nou bisbe en l'acte solemne de la seva entrada a la ciutat, camí de la Catedral. I també la processó fúnebre que acompanyava les despulles del prelat per rebre sepultura en la mateixa seu.
Al llarg de l'any sovintejaven les processons, i exceptuant les que eren exclusives d'alguna de les parròquies, les altres totes passaven per la Força. La de la proclamació de la Butlla, a l'inici de la Quaresma. La del vot de Sant Narcís, el 18 de març. Les del Dijous i Divendres Sant. La de Corpus. La de la Mare de Déu d'agost, la de la Puríssima. Pel pas de la processó de Corpus, i de les processons marianes, tots els balcons eren engalanats amb domassos o cobrellits. Les cases senyorials tenien domassos adequats a cada celebració, blancs o amb ornaments daurats per Corpus. Blaus per les festes de la Mare de Déu. La nit de la diada de la Puríssima i la de la seva vigília, molts balcons lluïen les tradicionals lluminàries. Uns amb espelmes protegides per globus de vidre. Altres per enllumenat elèctric. Les més tradicionals pels típics gresols. Aquelles dues nits de desembre el carrer oferia un aspecte singular: normalment era fosc i trist i apareixia extraordinàriament il·luminat.
Al pas de les processons els balcons s'animaven amb la presència dels estadants i dels seus invitats. En aquelles ocasions tenir un balcó al carrer de la Força era un privilegi.
Els dies feiners a primera hora del matí ja passava algun clergue que anava a celebrar la missa matinera, i també algunes dones que anaven a assistir a les celebracions de primera hora, per després tenir el dia disponible per fer les feines de la casa. Els horaris de les misses eren molt diferents als d'ara. En algun temple ja començaven a les cinc del matí. I els dies feiners la darrera era la de les nou.
Entre vuit i nou pujaven per la Força els estudiants i els professors. Així com el pas de capellans i devotes de primera hora era silenciós, el dels estudiants es caracteritzava per tot el contrari. Era animat i bulliciós. En aquell temps, en la casa que porta el número vuit, hi tenia la seva seu el Col·legi de Metges. En un rètol situat en el brancal de la portalada es podia llegir "Domus medicorum". Al passar un grup de futurs batxillers, un llegia en veu alta l'anunci del rètol, i els altres responien "Ora pro nobis". Seguia una gran riallada.
El pas d'estudiants no es limitava als de l'Institut, ja que per aquell entorn hi havia altres centres docents. A la plaça de la Catedral, els col·legis del Cor de Maria i de les Escolàpies tenien una bona matrícula. Algunes estudiants internes, i moltes més d'externes, la majoria de les quals també diàriament pujaven pel carrer de la Força. Excepte les que vivien per la barriada de la Barca, de Sant Pere o de Pedret, que ho feien per Sobreportes. Els alumnes dels Maristes majoritàriament pujaven pel carrer que ara porta el nom de l'arqueòleg Miquel Oliva, que anteriorment s'anomenava de Cervantes, i fins a les darreries del segle XIX, carrer de Les Dones. Aquest era el camí més dret per arribar al col·legi de la Immaculada, conegut també amb el nom vulgar de Maristes de la Catedral, o Maristes de dalt, per distingir-lo del col·legi del Sagrat Cor, o Maristes de baix o de la Mercè. Però alguns estudiants ja una mica grans, en lloc de passar per l'itinerari més curt, anaven per la Força, per així coincidir amb el pas de les alumnes de l'Institut o dels col·legis de la plaça de la Catedral.
Quan la campana capitular anunciava l'hora de començar les hores canòniques, canonges i beneficiats de la seu sortien de les seves respectives cases i carrer de la Força amunt emprenien el camí de la Catedral. Més tard pujava el personal de l'Audiència. Magistrats i jutges amb pas pausat i posat seriós, com si volguessin exterioritzar la dignitat de la seva feina, es dirigien al Palau de Justícia, ubicat a l'antiga casa senyorial de la família Pastors. Durant la resta del matí, el carrer era menys concorregut. Advocats, testimonis o altres ciutadans citats per comparèixer davant la Justícia, anaven pujant a les hores que tenien prèviament assenyalades.
Entorn de la una el carrer es tornava a animar, amb la sortida dels estudiants de l'Institut i dels col·legis. Força més tard baixava també el personal de l'administració de Justícia.
Minuts abans de les tres de la tarda la campana tornava a cridar els capitulars a les hores canòniques, i els personatges ensotanats tornaven a encaminar-se cap a la Catedral. També es produïa el pas del estudiants. Però les classes de l'Institut eren menys nombroses que les del matí.
A entrada de fosc el carrer anava quedant solitari. La il·luminació era escassa i el trànsit de vianants molt limitat. Quan estava actiu el Centre Cultural, situat a la placeta de l'Institut Vell, molts dies havent sopat hi accedien els artistes aficionats per assajar l'obra que representarien el diu?menge següent. I si es tractava d'una representació musicada, com era el cas dels Pastorets, des del carrer es podien sentir la música i els cants.
Els dies festius el carrer era molt menys concorregut i més silenciós. El matí el pas dels que pujaven a la Catedral. Pocs fora de festivitats destacades com ho eren les de la Setmana Santa. O la nit de Nadal per assistir a la Missa del Gall. En aquests casos la concurrència deixava la Força per seguir per les escales de la Mare de Déu de la Pera. Només els més experimentats havien descobert que es pujava més còmodament pel carrer de Cúndaro.
Les tardes dels diumenges i festes de guardar, en el Centre Cultural hi havia sessions de cinema o de teatre, amb una bona assistència, que animava l'ambient del carrer a les hores prèvies a l'inici de les representacions i a la sortida. La concurrència era majoritàriament de joves, les famílies dels quals no els consideraven encara prou madurs per assistir als altres cinemes. En el Centre Cultural les pel·lícules que es presentaven havien passat per la censura eclesiàstica. I les representacions teatrals eren exclusivament a càrrec de nois. Fins i tot la figura de la Mare de Déu dels Pastorets era interpretada per un noi, que amb el mantell blau dissimulava les seves faccions.
A la nit el carrer quedava desert, tranquil i silenciós. Silenci que només trencava el trepig del sereno, i el xoc del seva pica contra les llambordes. I l'anunci de les hores i de la nuvolositat o la serena. En aquell ambient silenciós i recollit i ressonaven majestuoses les campanades del rellotge de la Catedral, marcant el pas del temps.
