El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys ens retorna la veu estremida d'una poeta essencial, emmudida per una malatia que es fa present en aquestes pàgines. Encapçalat per una nota explicativa i uns agraïments, el volum inclou un pòrtic amb el poema Nènia de Pere Gimferrer, amb uns versos on ressorgeix la llum del gest i la mirada de Maria-Mercè Marçal: "Jo vaig conèixer la foguera viva/ i em va deixar nafrat de resplendor". Una Marçal reflectida en la Divisa que iniciava el seu Cau de llunes de 1977: "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".
A El senyal de la pèrdua hi batega amb nitidesa l'amor-diamant que la unia a Fina Birulés. En diu "rara veritat, insòlita certesa". A la seva filla Heura, que tanta joia li regala al cor, li escriu: "tot el que facis per tu mateixa, per l'àvia, la Fina, la Magda... (o per alguna de les causes que compartim: les dones, la llengua) és com si ho fessis per mi". Hi percebem la gratitud i la devoció per la seva mare i l'afecte il·limitat per la seva germana Magda.
I arreu, l'ansietat davant de la mort, pressentint que s'acosta: "És cert el que em va dir la Josefa: de fet, sempre la tenim al costat, però ara la veig, la sento", "He pensat una estona, en despertar-me, i m'he asserenat. Després, l'angoixa, el terror torna, intermitent". L'experiència física de l'amenaça de la mort: "Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret", d'on naixeran uns versos que, associant "l'ou -origen de la vida- a la mort", s'han convertit en un arbre ferit, el recer de la paraula on hi ha desada tota l'emoció de viure: "Covava l'ou de la mort blanca/sota l'aixella, arran de pit/ i cegament alletava/ l'ombra de l'ala de la nit./No ploris per mi mare a punta d'alba./ No ploris per mi mare, plora amb mi". Marçal troba suport en l'amistat còmplice de l'escriptora Josefa Contijoch o en l'espiritualitat de Teresina de Lisieux (hi anota: "Si me'n surto, escriuré un llibre sobre ella, com, per damunt d'un estrany abisme, m'ha colpit").
El senyal de la pèrdua prefigura i anuncia el pòstum Raó del cos. Marçal s'hi refereix a morir com a desnéixer i hi reflecteix la transformació de la seva relació amb el cos: "El cos passa a ésser quelcom que observo com un territori amb emboscades: en qualsevol lloc pot aparèixer l'enemic".
Si la primera part del llibre té la naturalesa d'un diterari, la segona, coincident en el temps, conté una correspondència, incompleta, però assídua i valuosíssima, amb Jean Paul Goujon, especialista en Renée Vivien i traductor de Marçal, que constitueix un diàleg franc i profund sobre la creació poètica i el seu vincle amb la vida, sobre la reticència de Marçal a escriure una segona novel·la, sobre la concepció de Terra de Mai, sobre la literatura de les dones i Cartografies del desig o sobre el seu combat amb la mort: "la vida, de fet, és a cada moment que l'escollim".
