Finlàndia té el bon costum d'ocupar el primer lloc en la llista de l'informe Pisa, figura ser el país on els alumnes més aprenen en ciències, matemàtiques i en habilitat lectora (algun any l'ha guanyat Corea del Sud) perquè la dedicació tant de les famílies com dels ensenyats és encomiable. Els estudiants van contents a l'escola sabent que els mestres hi són per educar, per procurar un bon futur per a ells.
Aquest país modèlic en quasi tot (el més transparent del món) ha decidit que no cal ensinistrar els nens en l'aprenentatge de dibuixar lletres, a aprendre cal·ligrafia; en cap moment diuen que no ensenyaran a escriure, ho faran emprant la nova tecnologia perquè creuen que l'ús del llapis i del paper no és el més eficient per a la psicomotricitat del nen (com ho són les manualitats o el dibuix), ni per accelerar l'aprenentatge cultural, ans els encalla innecessàriament en una tècnica que de grans no usaran. La defensa del llapis i del paper està més vinculada a l'enyorança de la nostra tendra infància que no a la moderna pedagogia. Els contextos culturals i tècnics dels nens actuals no tenen res a veure amb els nostres, que fins tenir un bolígraf o una ploma estilogràfica era un luxe.
Aquí la candidesa ideològica rousseauniana predomina encara entre alguns mestres i professors, convençuts que la seva tasca educativa primordial (com si les famílies no existissin) és vetllar per la felicitat dels alumnes i inserir nois i noies joiosos i benvolents a la comunitat adulta i si, a més, atresoren coneixements culturals i preparació científica, millor. A alguns educadors el que més els interessa és refermar l'estat emocional dels alumnes en temps de la còlera de la crisi.
Mentrestant, Finlàndia abandona l'ensenyament de l'escriptura tradicional, fet amb els dits de la mà sobre un suport de paper, i el substituirà a partir del 2016 per l'aprenentatge mecanografiat i l'ús dels teclats. Defineix la cal·ligrafia com una pràctica antiquada que en l'aprenentatge no aporta res d'especial, no millora el desenvolupament mental dels infants; per a ells la cal·ligrafia ha de ser enquadrada dins una habilitat i una curiosa artesania històrica. Els educadors finesos s'han adonat que els nens en la seva vida ordinària escriuen en teclats físics o virtuals, en smartphones, i sols recorren a l'escriptura manual quan se'ls sol·licita i en la mesura que es fan grans minva la necessitat d'escriure digitalment. Un servidor ho he experimentat, cert que encara faig servir el bolígraf per apuntar la llista de la compra del dia, per algun encàrrec que em donen per telèfon o per fer algun apunt quan llegeixo el diari o un llibre, però em passo hores i hores davant l'ordinador per escriure coses cabdals, la banalitat cal·ligràfica, la importància en el teclat.
El tripartit s'esverà pels mals resultats dels escolars en l'informe Pisa i envià a Finlàndia un equip de pedagogs a investigar; havien de redactar un informe sobre la qualitat de l'ensenyament, tornaren amb un missatge tranquil·litzador i ens explicaren que els nens d'allà eren bons estudiants, aplicats, educats, eixerits, però, ai las! eren nens molt tristos. Mai no digueren com intuïren la seva tristesa, ni quin estudi feren per arribar a aquesta conclusió. Sembla, però, que la seva tasca primordial consistia a intentar assossegar falsament les famílies catalanes, que havien llegit en l'informe Pisa que l'educació aquí era un desastre. Ben fàcil seria fer un document dramàtic sobre la infelicitat dels nostres escolars, puix que hi ha un grapat de nens i nenes amb problemes de drogoaddicció o que ja han assumit la seva marginació social per la resta de la vida o pateixen depressió per culpa de situacions familiars desgavellades o que viuen en una situació econòmica precària fins alguns estan mal nodrits, etc. Mentre ens consolem imbècilment amb el fet que els nostres nens són mals estudiants, però són feliços, no farem mai res de bo. No es pot de cap manera emprar aquesta coartada (la felicitat dels nens a l'escola) per justificar el nostre fracàs acadèmic. Aquesta ideologia permissiva, sense càstigs i premis, ens condemna al fracàs.
Em sembla bé el projecte finlandès. Fa anys vaig treballar i em vaig fer amic d'un cate?dràtic de matemàtiques, en Quim, un ho?me intel·lectualment brillant, un ser excepcional, que va tenir la mala sort que els déus, o el destí, vés a saber, el fessin néixer aquí i no en un país molt més avançat culturalment. A les oposicions va treure el número u i a la universitat els professors el consideraven un fora de sèrie. En Quim defensava el 1980 la necessitat de no perdre el temps ensenyant les quatre operacions elementals de l'aritmètica perquè la calculadora era ja d'ús comú. Defensava que els nens entenguessin el concepte de la suma, de la resta, de la multiplicació i de la divisió, però no calia castigant-los fent llargues sumes. El tractaren de neci.
La posició conservadora d'alguns neurò?legs i psicopedagogs s'ha manifestat per desacreditar la resolució finlandesa en considerar que no "aprendre de lletra" pot causar problemes de tot tipus, fins psicomotrius i emocionals; de ben segur que el finlande?sos tingueren en compte aquesta objecció i interpretaren que agilitzar les mans no únicament es fa dibuixant lletres, també amb activitats manuals i artístiques. Hi ha doncs una reacció sentimental a favor de mantenir la cal·ligrafia a les escoles, malgrat que aquest canvi vingui avalat per raons pedagògiques del país que gaudeix del prestigi de ser el número u en l'educació dels infants.
