Si el pla A era la consulta i el pla B les eleccions plebiscitàries, el pla C deu consistir a admetre que això de la independència va per llarg, per diverses raons. Una, que els partits que l'haurien de conduir i articular no aconsegueixen posar-se d'acord ni fan cara d'aconseguir-ho a curt termini. Segona, que en part és una causa de l'anterior: no hi ha una massa crítica prou gran i prou cohesionada de catalans realment independentistes, sense la qual no es possible empènyer un canvi d'aquesta transcendència. I tercera: que ni a Madrid ni a cap altre dels centres de poder que importen no hi ha una disposició favorable, la qual cosa faria encara més necessària la difícil unitat política i l'insuficient mobilització ciutadana.

Però si la independència va per llarg, s'imposa prestar molta atenció a la governació de la comunitat autònoma en els propers mesos i anys. Una cosa és pensar que divuit mesos passen volant i que en aquest temps es tracta d'anar fent mentre es construeix el nou estat, i una altra considerar com a horitzó probables uns quants anys més de vigència del marc institucional vigent. En aquest darrer cas convé no pecar d'hipermetropia, que és aquella afecció ocular que permet enfocar correctament els objectes situats en l'horizó infinit però no els que es ténen davant mateix dels nassos.

Davant mateix dels nassos hi ha uns pressupostos de la Generalitat que només quadren en el supòsit que el govern central aporti més de dos mil milions que no té cap obligació legal de tranferir, i que només en té l'obligació moral des de la perspectiva catalana. Uns pressupostos que el conseller de Finances va qualificar de polítics, ja que s'inscriuen en el marc d'un procés de gran canvi. Però si el calendari del gran canvi s'allarga i el procés es dilata indefinidament, els pressupostos polítics poden ser un autogol a l'hora de pagar nòmines i factures.

En realitat, després de tres Diades amb megamanifestació i de l'enorme mobilització del 9-N, el pla C equival a un escenari d'incomoditat i de tensió, d'impaciències frustrades i d'insatisfacció permanent. Un retorn als temps del pujolisme, quan des del govern es llançava el doble missatge de greuge perpetu irresoluble i d'utilització pragmàtica de les eines i les situacions per engrandir l'espai d'autogovern i el volum de diners a administrar. La gent amb una bona vista és capaç de percebre el que hi ha lluny i el que hi ha a prop, i actuar en conseqüència.