Abans d'arribar al parèntesi nadalenc, la majoria de socis del Barça estan totalment desconcertats. En aquests moments, ben pocs apostarien per un equip que s'està caracteritzant per una improvisació total. Avui, veient aquests quatre mesos de campionat, hom podria afirmar sense massa por d'equivocar-se que el fitxatge de Luis Enrique comporta molts dubtes. No sembla el tècnic que una entitat com el FC Barcelona necessita. I els propers compromisos europeus seran decisius en aquest sentit.
De moment, l'estil de joc ja s'ha perdut. El Barça no només guanyava fa un parell de temporades, sinó que tenia una marca pròpia que enamorà milions d'espectadors i aficionats. Luis Enrique fins ara no ha estat capaç de trobar un onze ideal i els seus continuats canvis tàctics i d'alineació han creat tanta confusió que ja no se sap mai què pot passar. A poc a poc, amb els seus constants experiments, està perdent la credibilitat. Malgrat tot té una butlla de la qual no va gaudir el seu predecessor, el Tata Martino.
Com a jugador mai no va destacar com a ferm defensor dels valors del Barça, sinó que fins i tot s'identificava més la seva manera de fer i de comportar-se amb el Reial Madrid. Té un garbuig mental que ja s'ha traslladat al terreny de joc i només les genialitats de Messi han permès que el Barça arribés viu a inicis d'hivern, malgrat que el Madrid s'estigui distanciant.
Ningú no demana que Luis Enrique sigui Guardiola ni que faci miracles, però sí que un club com el Barça necessita seny i allunyar-se de posicions dogmàtiques, individualistes i fins i tot provocatives. Les declaracions del mister blaugrana en el tema de la violència als estadis foren lamentables i no van ajudar gens al repte global que no ha de ser altre que desterrar els insults i les agressions del món del futbol.
En poques jornades l'etern rival li ha tret un avantatge de deu punts atès que els de Luis Enrique han ensopegat amb rivals modestos com el Màlaga, el Celta o el Getafe. Però mentre el tècnic continuï sense trobar l'onze ideal no cal fer càbales sobre les possibilitats del Barça, són mínimes.
Amb aquest panorama els propers mesos poden ser insuportables per a una junta directiva que no n'encerta ni una i que a la vegada continua tenint com a tutor un Sandro Rosell que remena les cireres des de darrere el canyer.
Com que la situació, si no passa un miracle, serà insostenible; els socis poden viure moments molt intensos internament. Els plats trencats els pot pagar el mateix entrenador o un Zubizarreta que va justificar la desfeta de Getafe basant-se en la pluja i el mal estat del terreny de joc. I això sense parlar del fracàs absolut de la política de fitxatges i la deficient planificació de la gestió esportiva del club.
Bartomeu ha volgut ser president sense passar per les urnes, però ben aviat es veurà obligat a la seva convocatòria perquè els socis no li perdonaran un fracàs com el de la temporada passada. El president juga la pròrroga i la seva etapa s'acaba. Però seria bo que sorgís una tercera via presidencial a les eleccions perquè de moment tots els possibles candidats representen una fractura barcelonista en la seva massa social. Ni Rosell -en versió Bartomeu- ni Laporta poden ser el futur. És l'hora d'una cara nova i de nous temps per als reptes futurs.
