He llegit el llibre Josep Oliu. El banquero estratega. Del Vallès a la élite: la historia de éxito del Banco Sabadell. Una hagiografia de Raquel Lander. Un grup de joves en l'àmbit del PSOE es proposen sanejar l'INI. El posen al dia: o tanquen les empreses o les venen. Mai se'ls va passar pel cap gestionar-les? Els emprenedors d'avui es van formar gestionant empreses públiques sense cap risc per a ells. Molt bonic! Explica molts dels comportaments de la casta financera d'avui, gent que està acostumada de sempre que quan la gestió és dolenta ve l'estat a posar els diners. Eren dies on Carlos Solchaga deia coses tan progressistes com "aquest és el país on és més fàcil fer-se ric" o coses tan increïbles com "la millor política industrial és la que no existeix". I que ara paguem tots. Tan llestos i intel·ligents no eren aquesta colla. La prova és que tots els països que pinten alguna cosa al món han tingut, tenen i tindran polítiques industrials. Tots ells, França, Alemanya, Anglaterra, EUA, Rússia, Xina, etc., tenen indústries estratègiques o bé públiques o amb un gran control de la nomenclatura. Que estrany que Josep Oliu se sentís còmode treballant a l'administració socialista! És una cosa que només pot passar a Espanya, com diu un conegut: el PSOE és la dreta civilitzada. No deixa de ser curiós que Oliu i tot el que ara en diríem casta, es formi en gestió d'empreses a l'Instituto Nacional de Industria (INI). És a dir, l'experiència dels dirigents empresarials del país es va fer en la gestió de les grans empreses públiques. Tenen una formació de tipus soviètic! Quina gran contradicció!

Hi trobo una perla; Oliu pare li dóna, fa força anys, un consell a Adolf Todó: "Este negocio de basa en dar créditos bien dados. Cada vez que dé un crédito debe tener miedo", es veu que va perdre la por i que no li va fer cap cas. Va ensorrar Catalunya Caixa, això sí, cobrant uns sous colossals.

Tot i que l'autora diu que Oliu "ha sobrevivido a la crisis sin precisar ayudas públicas directas", el cert és que li hem donat diners públics amb forma d'avals per a la CAM; avals per un tros de Caixa Penedès; amb els anomenats crèdits fiscals, és a dir que no paguin impostos; amb el rescat de les autopistes de Madrid; amb els milions amb crèdits del BCE a menys de l'1% i amb el SAREB. Així també jo seria un gran empresari estrateg! Lander diu que el Banc Sabadell està a la cua de les empreses de l'IBEX de rendibilitat per dividend i té categoria de bons escombraries segons Moody's. Tan bon gestor no deu ser. Això sí, Oliu ha aconseguit convertir el Sabadell en un banc sistèmic: massa gran per caure. Llest ho és, però potser hauria de ser més agraït amb aquells que, pagant impostos, li hem salvat el banc.