L´escala de cargol

21.12.2014 | 10:11

Amb aquest títol i amb el subtítol Màrius Sampere explica Màrius Sampere, s'ha publicat un breu volum amb un seguit de proses i de poemes que ens conviden a un itinerari per la vida i els pensaments d'una de les veus més altes i més trasbalsadores de la nostra literatura. Al seu pròleg, Jaume P. Sayrach ens explica l'origen d'aquests textos, concebuts com a col·laboracions a la revista Grama i associa Sampere al Crist que, agonitzant, etziba aquest crit blasfem contra Déu: "Pare, per què m'has abandonat?".

El llibre està il·lustrat amb unes fotografies que ens permeten identificar rostres amb moments diversos de la biografia de Sampere i amb les figures que més decisivament n'han format part: els seus pares, la seva dona, el seu gos Satan,... Sampere ens diu: "la infantesa comença quan es desperta la memòria" i a L'escala de cargol fa un exercici contingut de memòria, esquivant-hi la narració i oferint-nos-en pinzellades, tastos que tenen a veure més amb les emocions experimentades que amb un relat minuciós del que va succeir. No és pas, doncs, una autobiografia, però sí que hi percebem nítidament l'esperit de Sampere, que hi fa un qüestionament constant del sentit de l'existència i recorre a la imatge de l'escala de cargol, ascendent-descendent, per referir-se al cicle on s'insereix la nostra experiència del món. En cito aquests fragments, ben representatius: "La Creació és la manifestació d'un suplici llarg i acolorit", "La Vida és inexplicable i prefereixo, prudentment, no portar la contrària a l'Autor Suprem de tots els secrets" o "Ens extingim. Igual que el Sol. Igual que l'Univers; més ben dit: que els infinits universos que ens envolten per dins i per fora, per dalt i per baix. Ens extingim com un llumí que ja ens crema la punta dels dits".

Al costat de les seves reflexions metafísiques, Sampere ens parla de l'amor com "un abisme que et sosté i t'eleva en la caiguda" i d'estimar com "desbordar-se, trencar els límits". El capítol que dedica al seu gos Satan el duu a una observació descarnada: "Atribuir el Bé, la Justícia, l'Amor, els "bons sentiments" i la Bellesa a la raça humana és una pretensió que, de tan miserable, fa riure".

Resseguint aquestes pàgines, anem descobrint, més enllà del poeta, el Sampere professionalment dedicat a la fotografia, el músic ("talment mosques o papallones, pengem d'un sostre immens, immobilitzats per les lleis superiors; i les nostres pobres ales, desesperadament batents, es pleguen finalment al poder de la bellesa inevitable"), l'impulsor de la normalització del català a Santa Coloma de Gramenet, l'home que pateix malalties greus,...

Però Sampere és sobretot un immens poeta. A L'escala de cargol hi podem llegir, entre d'altres igualment magistrals, aquests versos que clouen la seva Nadala per l'infant anònim: "Mentrestant, celebrem/ la carn del dolor, el dolor de nosaltres,/ a penes infants, els cossos nus, els/cinc sentits,/ que ens patim les mans/ i els llavis plens d'estrelles,/ forats de llum, amors perduts".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema