Jo tampoc no m'abraçaria mai ni amb Rajoy ni amb Presidentmàs, de ben petit em van ensenyar a mantenir mig metre de distància amb qui habitualment dugui vestit i corbata. La família de Pablo Iglesias el devia estimar igual i li va ensenyar, com a mi la meva, les regles bàsiques per anar per la vida sense que et fotin la cartera. Segur que, com jo, mai no s'ha casat.

Provocar el pànic de la casta política ja era prou motiu per simpatitzar amb l'Iglesias, però veure com la casta periodística, amb Pilar Rahola al capdavant, està dels nervis, és quasi motiu d'amor. A Catalunya hi ha més casta que a Espanya, no és estrany que convergents reconvertits en independentistes tirin amb bala contra Podem. Al cap i a la fi, les afinitats de CiU es mouen a l'entorn del PP: entre gent de dretes els acords arriben tard o d'hora per més que puntualment enarborin les banderes per entretenir les masses.

També independentistes autèntics estan nerviosos amb una nova força que per més que ens diguin no ha sortit de cap tertúlia, sinó dels campaments d'indignats. Veure una majoria de catalans que ni és silenciosa ni té a veure amb la dreta els fa por, però l'autèntic malson és que molts catalans, davant la perspectiva -només perspectiva- de canvi total a les estructures estatals, ja els vagi bé continuar essent espanyols. Por plenament justificada, perquè entre una "revolució" catalana capitanejada per Presidentmàs -que ningú vingui amb l'enganyifa que el procés el porta el "poble"- i una d'espanyola liderada per Iglesias, la tria no ofereix dubtes. Allò intel·ligent quan s'acosta un tsunami és equipar barques i aprofitar la seva força, no pas embestir contra l'onada.

L'última bala a la recambra és -a banda d'acusar-lo de lerrouxista sense tenir ni punyetera idea de qui fou Lerroux- assegurar no fiar-se del discurs d'Iglesias. El més patètic és que ho diuen els que es fien de l'independentisme de Presidentmàs.