El seu comú objectiu independentista és legítim, però el seu joc polític al voltant d'aquest objectiu és bastant brut, en el sentit de partidista i trampós. Invoquen a cada moment l'interès "del país" i després es descobreix que l'interès és el seu o del seu partit. Tots dos volen manar, però com que dir-ho així no queda bé, ho vesteixen de retòrica i estratègia. No juguen net de cara als ciutadans catalans, ni entre ells mateixos.

Cap d'ells, ni tots dos junts, estan legitimats per parlar en nom del país, de tot el país. Ni partint de les eleccions passades ni fent cas de les enquestes. Ni les urnes, fins ara, han donat una gran majoria a l'independentisme, i menys encara les enquestes més solvents.

Tot és desig i mobilització entusiasta de molts, moltíssims, però no arriben ni a la meitat de la població. Això no autoritza a parlar en nom de tot el país. Fer-ho no és lleial amb el propi país, del qual orgullosament se senten redemptors.

Deixem a part la deslleialtat amb l'Estat de dret vigent, que ja és deixar! Es presenten com a líders d'un desig ciutadà general, quan el més que es pot dir és que està molt generalitzat. Però la ciutadania és més àmplia i aquesta no s'ha expressat. No es pot, doncs, usurpar la seva representativitat. Quan ho faci -s'expressi de forma lliure, clara i molt majoritàriament- estarem en un altre escenari.

Mentrestant, en nom d'aquest fort i ampli desig-ficció, juguen a liderar tota la ciutadania. Fins i tot a repartir-se un futurible poder. I, a més de confondre i enganyar el país -que tant estimen!- es fan trampes i la traveta entre ells.

Artur Mas vol anar cap a la independèn?cia a través d'un estrany i complicat procés electoral amb una "llista única" dels partits sobiranistes -congelant la seva identitat-, que dissimularia el seu fracàs de govern i el mantindria en el poder, que és el que importa, segons sembla.

Junqueras vol que cada partit presenti la seva pròpia llista, la qual cosa és més integradora de la diversitat social catalana, reivindicant cadascuna la independència en el seu programa. Sap que això li donaria avantatge per arribar al poder, ja que el seu partit, ERC, podria quedar primer, ja que en la campanya electoral, a més de posar l'accent en el tema social, en contra de les retallades de Mas, es demarcaria del fracàs governamental de CiU i dels seus escandalosos casos de corrupció.

Estem, per tant, davant d'una confrontació partidista i personal. Encara que ho pretenguin dissimular en un genèric "interès de país". Una política de baixos vols, estratègica, deslleial amb la ciutadania i entre ells. No és d'estranyar, per tant, que sondejos recents apuntin a un desinflament del fervor separatista en alguns àmbits més tebis.

I és que aquest procés de joc poc net i de deslleialtats múltiples no és el millor camí per arribar a fer realitat el legítim desig, més o menys generalitzat, de la independència de Catalunya.