Ara imaginin els seus pares, que com a màxima expressió del viatge de celebració, pel casament, anaven uns dies a Mallorca o a Barcelona, i visitaven les coves del Drac o El Molino, enlluernats de cosmopolitisme, amb els viatges que es fan avui dia, en els quals te'n vas a l'altra punta del món o d'Europa, com aquell qui res. A aquestes alçades de la comèdia, ens replantegem les coses, i mirem al voltant, fent balanç.

Mentre celebrem la vinguda del nen-Déu, al món s'encenen focs que no són de celebració. Tenim guerres civils a tocar de casa, des de Líbia, a l'altra punta del Mediterrani. El món es dessagna, aquí i ara. I la inestabilitat econòmica, provoca, inexorablement, malestar polític i crispació. Només cal veure els jocs malabars dels nostres polítics per veure'n els efectes. Malgrat les desgràcies, mantenim un esperit de comunitat i unes línies de consens al voltant de l'ensenyament, les pensions i la sanitat públiques, on la cultura, malauradament, queda amb el cul a l'aire. La consciència d'un Estat social, aquest proper 2015, hi és pressent. I el temps passa. A mesura que ens fem grans, demanem millores en molts sentits: millors relacions amb els altres, una salut prou correcta.

I malgrat la nostra obsessió pels números, la vida no és qüestió de números. La vida és emoció, experiències i ànsia de compartir. La vida sense amor és coixa, bòrnia, i migrada. La vida segueix a la natura, i sobreviu a les hecatombes dels maies, els romans o la mateixa Unió Europea. La vida t'ha d'empènyer, t'ha d'excitar i seduir. La vida és el millor regal que ens han fet, i que podem compartir amb els altres.