L'entrada d'un nou any desferma en molta gent una alenada d'esperança a millorar les condicions de vida. Segments importants d'una població abandonada a la seva sort per les polítiques nefastes d'austeritat s'agafen a la taula de salvació de promeses falses sobre un futur joiós.

És lògic que els ciutadans, després de tants anys de planys, busquin amb afany reconquerir els drets socials perduts en la batalla de la crisi econòmica.

De fet, els governants actuals saben que, per enfrontar-se amb garanties a unes eleccions municipals, autonòmiques i generals, han de donar peixet si volen aturar el malestar social. Han de fer creure que la reforma educativa era imprescindible per assolir uns estàndards de qualitat mentre suprimien aules i professors. Els entabanadors de sempre han de vendre que la reforma sanitària era necessària per preservar la sanitat pública mentre tancaven hospitals, reduïen llits i acomiadaven personal. Els mentiders més eminents han d'esbombar que s'havien de racionalitzar els serveis socials per preservar la seva continuïtat mentre esborraven del mapa la llei de la dependència.

Les reformes laborals havien d'afavorir l'empresari amb la flexibilitat, les limitacions a la negociació col·lectiva i la facilitat per acomiadar perquè així, es deia, crearia llocs de treball a dojo.

La realitat, però, és que la rebaixa dels salaris, anomenada devaluació salarial, que podria generar més beneficis a l'empresa, ha rebaixat el consum, disminuït la producció i augmentat l'atur.

Malgrat el triomfalisme dels governs, el seu llegat és un país amb més desigualtat social i menys llibertats individuals i col·lectives. Mentrestant els bancs, responsables de la crisi, continuen tenint beneficis. I se'ns vol vendre que estem al final del túnel! Veurem si es compleixen les expectatives.

Al carrer, però, creix el clima d'indignació contra uns polítics caducs. Podria començar a girar-se la truita. No serà bufar i fer ampolles. Ni els anhels de la gent s'aconseguiran d'un dia per l'altre.

Per tant, cap partit populista, amb líders mediàtics que esbomben allò que la gent vol escoltar, és un remei per a tots els mals. Més encara quan canvien de pell com les serps. Un dia s'apunten a la socialdemocràcia (el model dels socialisme reformista dels països nòrdics que accepta la dictadura dels mercats) i l'endemà postulen una "revolució democràtica" per ocupar les poltrones. Són com el cant de les sirenes, el poder del miratge i l'encanteri d'unes paraules que s'emporta el vent. Els saltimbanquis dirigents de Podem no són de fiar.

L'any 2015 els ciutadans seran cridats a les urnes. Brindem per una collita que ajudi a destriar el gra de la palla!