Ara que ja s'han acabat les festes de Nadal, que els infants ja van a l'escola, que les rebaixes ja són a les botigues i que sembla que ja és possible de tornar a trobar tothom on hauria de ser, potser és el moment de sondejar el nostre estat d'ànim col·lectiu, perquè la pujada del gener és molt costeruda, els brots verds de l'economia són encara molt tendres i l'activitat política experimentarà ben aviat una acceleració més aviat irresistible.
Potser una conclusió general seria dir que les coses no estan tan malament com abans, però que tampoc no han millorat gaire. Encara que els alcaldes ja han començat el seu frenesí d'inauguracions i de discursos triomfalistes, encara els presidents de govern ens diguin que ja es veu la llum del fons del túnel, ni les dades reals de l'economia i la política, ni la impressió subjectiva del ciutadà concret no inviten gaire a l'optimisme. Capgirar una situació tan dramàtica com la que s'ha arribat a crear entre nosaltres no és cosa de quatre dies i la possible represa d'un cicle més positiu sembla que, si va bé, serà d'una lentitud exasperant. La congelació de tarifes i peatges i la baixa de la gasolina són només un petit consol per anar trampejant la situació...
Mentrestant, el futbol ens brinda un cop més la distracció necessària, la via d'escapament oportuna per no deixar-nos arrossegar en una malenconia perniciosa. A falta de bon joc, el Barça ens ha posat damunt la taula en quatre dies prou elements d'amenitat per animar una mica totes les tertúlies de cafè. I el Madrid, que caminava per una avinguda triomfal, ha tingut el gest de deixar-se temptar per un mal aire, de manera que s'amoroseixi la ferida sagnant del seguidor culer, una ferida que sempre està a punt d'obrir-se quan el cercle virtuós es converteix, seguint la llei del pèndol, en un cercle viciós irrefrenable.
I ens queda un assumpte fonamental a l'agenda, el de les eleccions plebiscitàries i el procés sobiranista. Passen els dies i els dos protagonistes principals de l'escena ens neguen tota mena d'alegries. Fins i tot es fan retrets en públic, com si la falta de generositat i de patriotisme només fos culpa d'una sola part, la que sigui. Les invocacions als gestos dels altres sonen a buides i a tacticistes, perquè tothom sap que qualsevol mena de pacte bilateral ?exigeix renúncies de totes dues bandes. Tampoc no ens hi ajuden gaire les filtracions d'alguns dels termes de la discussió, que més aviat deixen malparats els dos negociadors. Així és que no cal que ens ho expliquin, francament, ni que ens mostrin els punyals clavats o les ampolletes de verí: n'hi ha prou que ens diguin que ja s'han posat d'acord i que l'entusiasme i la mobilització de tants centenars de milers de persones es podran canalitzar finalment per una via operativa. Mentrestant, la gent està expectant i tothom comença a témer si la nostra capacitat de resistència estarà o no a l'altura de la magnitud del repte que ens havíem proposat.
Poques alegries, doncs, a l'economia, a la política, al futbol i a la moral col·lectiva. Havíem conegut estats d'ànim francament millors, de manera que potser sí que serà veritat que la pujada del gener no sols ens buida les butxaques sinó també el capital de confiança que necessitem per tirar endavant tots junts. Necessitem bones notícies urgentment...
