L'acord a què han arribat aquesta setmana el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d'ERC, Oriol Junqueras, que té com a fruit més visible la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya el dia 27 de setembre, ha estat presentat com la fase definitiva del procés de construcció d'un estat independent a Catalunya. En realitat, una lectura més realista portaria a fer-ne una doble interpretació que en situaria la volada en termes prou més modestos.

En primer lloc, l'acord entre CiU i ERC, apadrinat per tres entitats sobiranistes (l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI), permet reprendre el pacte de legislatura a què els dos partits van arribar fa dos anys, i que proporcionava a Artur Mas una mínima estabilitat parlamentària. Es torna a una associació que es va trencar per les tensions prèvies i posteriors al 9-N, motivades pels respectius interessos partidaris i que van soscavar la confiança entre els dos líders i els seus equips. En aquest sentit, l'acord és una simple restauració de la porcellana trencada, però, en principi, permetrà recuperar una governabilitat que havia quedat seriosament qüestionada i disposar dels imprescindibles pressupostos del 2015. Catalunya necessita un executiu que governi, que s'ocupi amb la màxima energia dels enormes reptes que tenen l'economia -?en una fase crucial de la sortida de la crisi- i la societat catalana, devastada pels estralls de set anys seguits de desfeta econòmica. Aquesta tasca és la primera per a la qual tant CiU com ERC han rebut els vots dels ciutadans, i hi ha massa indicadors que no s'hi està emprant l'energia i la imaginació que serien necessàries. A hores d'ara és una incògnita què aportarà ERC a aquest nou pressupost, en el qual durant mesos s'ha negat a implicar-se, i que considera merament un instrument de transició. Però el sol fet que s'abandoni la hipòtesi de pròrrogues i provisionalitats ja és positiu.

En segon lloc, el pacte obre la porta a unes eleccions totalment necessàries que, al capdavall, seran relativament convencionals i tindran com a únic element plebiscitari el fet que CiU, ERC, i potser la CUP, compartiran als seus respectius programes una via pautada per intentar construir un estat català, si és que, finalment, aconsegueixen posar-s'hi d'acord. Com a procediment és inobjectable: en una democràcia, la voluntat popular s'expressa a través del vot amb què el ciutadà elegeix un programa o un altre en unes eleccions lliures i amb totes les garanties. Tanmateix, aquest itinerari cap a la independència és, a hores d'ara, poc més que una intenció. Caldrà que el procediment -l'anomenat full de ruta- presenti un alt nivell de concreció i que sigui presidit pel realisme i la sensatesa. Caldrà que el camí pel qual es propugna la construcció d'un estat sigui viable, detallat, gradual, realista, concret, respectuós amb tots els ciutadans de Catalunya i debatible amb la resta d'opcions polítiques. I cal, naturalment, que aquest projecte obtingui una majoria realment clara. Només així el resultat es podrà considerar realment significatiu.