Farà gairebé sis anys que la crisi econòmica i social colpeja una bona part de la població que mira amb desconfiança el present i pateix per la incertesa del futur. Amb més o menys resignació serra les dents i espera l'hora de recuperar els seus drets arrabassats.
Així doncs, que ningú s'enganyi! L'actitud passiva de la gent encobreix la indignació creixent contra els polítics i les institucions. Les mobilitzacions dels diferents sectors de l'educació, la sanitat, i els serveis socials són senyal inequívoc d'una revolta contra les mentides dels governants que segueixen insistint sobre la manca d'alternatives a l'austeritat imposada per la troica.
Tot plegat ha creat un caldo de cultiu per a l'aparició del "populisme oportunista" de Podem que es va configurant, sense pressa però sense pausa, com una mala imitació d'aquells partits socialdemòcrates de principis del segle XIX tant per la seva estructura com per les consignes.
Una estructura fèrriament centralitzada amb una cúpula o caucus al més pur estil bolxevic, amb un secretari general omnipotent. Un populisme que s'empara en les legítimes aspiracions de la gent, farta d'escoltar promeses no complides, per prometre el món i el país de xauxa en "assaltar el cel".
Un oportunisme que no té cap problema de subordinar la ideologia al possibilisme: si els principis no agraden, doncs se n'agafen un altres i en pau.
En paraules d'Iñigo Errejón, un dels ideòlegs del partit, si es vol conquerir l'hegemonia s'ha de "representar un projecte particular com l'encarnació de l'interès general". És una de les aportacions d'Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, intel·lectuals potsmarxistes.
Ara bé, sota la tesi de la representació s'amaga una apologia de la delegació. El filòsof Daniel Bensaid, un dels líders del maig del 1968 i pensador de l'esquerra revolucionària, criticava que "la representació mitjançant una força social particular i d'una totalitat impossible condueix a privilegiar la lluita política per la democràcia sense adjectius, desvinculada de la qüestió social".
En efecte, per Podem les classes socials són una relíquia del passat. Visca la transversalitat!
El que importa és captar votants d'arreu amb un discurs sobre la metàfora de la "casta", l'obsolescència de l'eix esquerra-dreta, el tripijoc de la transició del 1978 o el bipartidisme perenne. El corol·lari final és guanyar el poder per obrir pas a un procés constituent.
De moment, però, es van deixant pel camí la majoria de les propostes més radicals (no pagar el deute públic, una renda bàsica universal, la jubilació als 60 anys, la jornada de 35 hores setmanals...).
El poder corromp i sembla que les expectatives d'assolir-lo, també.
