Fumata blanca. S'ha arribat a un acord entre CiU i ERC, després d'un període procel·lós, que posava en perill la nau, la qual, durant unes setmanes, va estar a punt de sotsobrar. Acordar, etimològicament, significa unir cors, aproximar-los, fer que bateguin al mateix temps. Si la definició implica la relació cordial entre ambdues parts, la palpitació sincronitzada, quan es tracta de partits sempre la desconfiança del tot necessària entre adversaris, emboira el que han signat. Tanmateix fressaran plegats un trajecte, desembrossaran malentesos i el ciutadà esperançat tornarà a trobar nous motius per manifestar-se l'11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya i vigília del dia de la sortida envers les eleccions del 27 del mateix mes.

Certament hi ha un cansament, una insatisfacció en una part considerable de la població, la que aspira a ser independent de l'Estat espanyol; crec que aquesta multitud no acceptaria de cap manera una altra decepció, una nova frenada, perquè després de cada manifestació s'ha perdut un llençol, de cada bugada s'ha esvaït una il·lusió. Ja hem passat anys trescant per un camí en el pedregam amb ganes de tocar els estels i quan els tenim a l'abast i els podem agafar, els estels de sobte fan una embranzida i s'allu?nyen novament i altre cop hem de començar a dibuixar noves rutes vers les estrelles.

Marta Rovira d'ERC havia declarat abans del nou acord entre ERC i CiU: "S'està acabant el temps per celebrar un acord i això és motiu de desànim". L'insistent desacord ha propiciat un acord, cosa ben lògica, ara bé si aquest és fràgil i trencadís acabarà fatal perquè són massa persones neguitoses per culpa de l'estira-i-arronsa; tot això es palesarà amb els pactes de després de les votacions en les eleccions municipals del 24 de maig. Els partits de l'oposició han criticat ferotgement fer coincidir les parlamentàries influïdes per la Diada, però el partit que governa a Catalunya, a Madrid o Andalusia tria la data de les votacions el dia que afavoreix els seus interessos, molt babau seria si fes el contrari. Que per això mana, per decidir el que convé al seu partit o als seus interessos.

El que tot indica és que el nou Parlament de Catalunya de després de les eleccions del 27 serà molt més trencat que l'actual. Hi haurà vuit forces polítiques, CiU, ERC, PSC-PSOE, PPC, Podem, IC-V, C's i la CUP. CiU i ERC, segons les enquestes, no sumaran majoria suficient per declarar la independència i davant seu, tret de la CUP, hi haurà un bloc granític que hi està en contra. Aquesta fragmentació parlamentària es deurà a la presèn?cia de Podem, que ha vingut a Catalunya destinada a foradar els espais que eren tradicionalment feus del PSC i en menor mesura d'IC; no crec que Podem penetri en el terreny del sobiranisme, perquè es presenta com un partit sucursalista, com el PPC o el PSC que, segons opinió d'alguns analistes, acaten les ordres de les seves matrius madrilenyes. L'èxit de Podem és proporcional al fracàs i l'afartament del bipartidisme.

Què fer a partir del 28 de setembre si ERC i CiU no són suficients? Qui formarà govern i quina representació social ostentarà? És possible un pacte de govern entre els que estan en contra de la independència presentant-se com un govern de salvació?

El respectat i admirable periodista Iñaki Gabilondo que, durant aquests mesos, ha criticat amb duresa l'obstinació de Rajoy a romandre aliè al que passava a Catalunya tancat en una torre de silenci inexplicable, dijous de la setmana passada va declarar: "L'Estat espanyol potser ja ha fet tard per recuperar independentistes perquè alguns catalans ja han marxat sentimentalment d'Espanya perquè aquesta ha deixat de ser el seu projecte. No entenc què pretén l'Estat espanyol i els partits mirant com Rajoy les musaranyes". Aquesta anàlisi és del tot correcta, probablement el manual aconsellava al PP i al PSOE fer veure que no passava res a Catalunya i pensar que el que passava aquí era un brot adolescent que es curaria amb l'edat, en fer-nos adults, un somni d'estiu, una febrada romàntica de sentiment d'omnipotència característica de la pubertat i que ja arribaria la tardor i el fred de l'hivern.

El que ha passat en aquest últim temps entre ERC i CiU m'ha fet recordar el temps de màxima tensió del tripartit. Al matí un partit, acostumava a ser ERC, en algun cas, IC, aprovava amb el govern una decisió i a la tarda les bases del partit la tombaven. El Dragon Khan d'en Joan Carretero, així ho va definir el consellar d'ERC. Josep Tarradellas va dir que el pitjor en política és fer el ridícul (molt pitjor, la corrupció, el nepotisme, l'autoritarisme, la venalitat), però sí que hem sentit vergonya aliena per la conducta d'ERC i de CiU; o es tractava d'alta política i els pobres mortals no ho aconseguirem entendre?

La llarga cerimònia de la confusió ha fet que es perdés l'interès per la política catalana. No generava emoció sinó avorriment o pitjor, fins i tot, abatiment. Cada dia es modificava la relació entre ambdós partits talment com una parella d'enamorats que van de renyina en renyina. En Mas, un excel·lent polític, s'ha erigit com l'únic líder del procés, malgrat que molts li fan competència, però ha heretat una CiU malmesa per culpa d'en Jordi Pujol, qui per acció o omissió permeté un enriquiment inopinat dels fills. (És tanta la corrupció de la classe política que cada dia estem més immunitzats). Les complicacions que barraran el pas al veritable camí cap a la independència són/seran tantes que difícilment ens en sortirem, però entre tots els inconvenients sobresurt la fatiga de la gent.