Les victòries s'enverinen si s'administren sense magnanimitat. És potser l'origen del fracàs d'Espanya com a projecte col·lectiu. Els vencedors de la Guerra de la Successió van voler esborrar la personalitat dels derrotats. I certament el mateix error es va repetir després de la fi de la Guerra Civil. Des de les institucions que han governat Espanya no han sabut entendre ni han volgut respectar la personalitat diferenciada de Catalunya. I la consolidació del criteri uniformitzador s'ha plasmat en una interpretació esbiaixada i reduccionista que una part significativa dels espanyols continua fent de la realitat.

Aporto un interessant testimoni de 1884 d'un intercanvi epistolar entre Benito Pérez Galdós i Narcís Oller. Pérez Galdós hi afirmava: "Es tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya se irán Vds curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía, y véngase con nosotros" (8 de desembre de 1884), i Oller hi responia: "Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua" (14 de desembre de 1884).

I, després de la reacció bel·licosa del PP davant del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya i de la retrògrada sentència del Tribunal Constitucional, la distància s'ha accentuat fins a fer-se per a força catalans insalvable. Si el catalanisme és nítidament majoritari al nostre país, és perquè ha sabut superar les temptacions d'identificació amb principis ètnics o religiosos i s'ha orientat cap a una fonamentació cultural que preserva la consciència de llegat sense renunciar a enriquir-se amb les aportacions d'altres cultures. El catalanisme ha estat capaç de fer no tan sols compatibles, sinó complementaris Salvador Espriu i Francesc Candel. En veiem un reflex evident en les mobilitzacions dels darrers anys o la labor formidable duta a terme a les escoles o en entitats de la cultura popular. El discurs del catalanisme polític s'ha caracteritzat, al capdavall, per un model de base cultural, que aspira a construir un país integrador, socialment cohesionat, immers de ple dins d'Europa, que fa de l'excel·lència i el talent, de l'ètica i l'estètica un horitzó de dignitat i qualitat.

Ara bé, si crec que la manca de magnanimitat ha afeblit, potser d'una forma irreversible, la viabilitat d'una Espanya concebuda com una nació de nacions, a Catalunya es fa de vegades evident el mateix defecte per l'orientació excessivament esquemàtica i partidista que alguns actors rellevants de la nostra vida política donen al seu discurs.