La llista d'escàndols que se succeeixen a Espanya projecta la imatge d'un país en què la corrupció està molt més estesa del que es creia. El partit del Govern i el principal partit de l'oposició es disputen el protagonisme en el repartiment per partits i així, el 50% de les trames s'associen al Partit Popular, i una mica més del 30%, al PSOE. Davant d'això es posa de moda la paraula "transparència". Però el problema no està tant en la regulació com en l'honestedat dels que han de retre comptes per raó del seu càrrec.

És conegut que els mals mai vénen sols, i per això, la cascada d'escàndols a la qual estem assistint ha coincidit amb una crisi econòmica que va començar el 2008 i de la qual el país encara no ha aconseguit recuperar-se del tot i potser per això no sorprèn el desencant dels espanyols, per als quals la corrupció és la segona principal preocupació, només superada pel desbordat atur (que puja al 24%), segons el Centre d'Investigacions Sociològiques.

El nepotisme es troba al darrere de molts d'aquests escàndols, ja que no convé oblidar que sempre s'ha dit que "qui té padrins es bateja", en una mostra palpable en el refranyer popular que l'endogàmia sistèmica està fortament arrelada en el pensament de l'espanyol com un mal necessari que no té solució possible. La corrupció es percep com un mal endèmic, sense adonar-nos que les seves manifestacions són polièdriques, i s'estenen a conductes institucionalitzades en múltiples àrees del coneixement empresarial. En la gestió de persones, o recursos humans, com se li ha estat dient fins ara, la corrupció es representa per mitjà de l'"endollisme", que en el sector públic es denomina nepotisme.

El tema no és nou, ja que des dels annals de la història, amb la sedentarització de l'ésser humà, van néixer els conceptes de propietat privada i, associats a l'acumulació de riquesa, els de jerarquia i poder. Ja a la Xina de Confuci es va promoure la meritocràcia com el sistema d'elecció de càrrecs públics, en el que pot considerar-se com el primer intent de reconeixement de la necessitat de separar la camarilla real dels llocs de poder.

Fins i tot l'any 1789 sembla que l'"endoll" es considerava en la declaració de Drets de l'Home i el Ciutadà, que en el seu article 6 va establir "[...] tots són igualment elegibles per a tots els honors, col·locacions i llocs de treball, d'acord amb les seves diferents capacitats, sense cap altra distinció que la creada per les seves virtuts i coneixements".

L'"endollisme" segueix essent una plaga endèmica i sistèmica i no causa estupor a una comunitat acostumada a les dinasties familiars en partits i en responsabilitats públiques. Per citar alguns dels supòsits més rellevants:

- Sobres, comissions i regals a part, el que coneixem del sumari de l'operació Pokémon mostra clarament que en la política municipal gallega l'"endollisme" és un mal endèmic, una autèntica plaga. En tots els ajuntaments investigats, gairebé sense excepció, governi el Partit Popular, el PSOE o fins i tot alguna formació independent, alcaldes, regidors i assessors s'ho fan venir bé per afavorir els seus polítics afins i fins i tot familiars.

- A Pedro Pacheco el van sentenciar a més de quatre anys de presó per "endollar" dos companys de partit en dues societats municipals vinculades a l'Ajuntament de Jerez. Tots dos van cobrar importants emoluments com a assessors, però no van saber justificar la seva feina quan es van enfrontar davant la Justícia.

- L'exalcaldessa de Chipiona (PSOE) va ser condemnada a set anys d'inhabilitació per realitzar més de 300 contractes a dit.

- A la universitat sembla que pesa més la relació que un investigador té amb el seu centre universitari que el valor dels seus estudis a l'hora de competir amb altres aspirants a una plaça.

- Els pressupostos generals de l'Estat per al 2013 contenien una informació en la qual 68 assessors del president del Govern no posseïen graduat escolar, confirmant el Govern que per a aquest nomenament no s'exigeix el requisit d'estar en possessió de cap titulació.

Davant d'aquest panorama, descoratjador i injust, el president del TS, Carlos Lesmes, va dir la frase: "La llei està feta per al "robagallines" i no per al gran defraudador", en clara referència a la inoperància del sistema processal penal per fer front a aquesta situació, exclusivament des del sistema judicial. D'altra banda, i pel que fa a la classe política majoritària, mentre que el PSOE al·lega que tots els seus dirigents s'han de sotmetre al compromís ètic, el PP destaca l'impuls a les mesures sobre la qualitat democràtica.

Com apuntava anteriorment, aquesta situació no es pot pretendre que sigui resol?ta, exclusivament, pels jutges, ja que ni l'actual càrrega de treball ni el persistent sistema judicial ho permet, sense oblidar el sistema d'"aforament". Prova d'això és que tan sols 28 casos dels 83 que semblen estar pendents estan tancats, la qual cosa provoca que persisteixi una llarga llista d'imputats i investigats, alguns dels quals potser no passin de la "pena del telenotícies" i del desprestigi personal, per no esmentar la condemna social anticipada.

Entenc per això, que, atesos els moments que viu la classe política, es fa necessària una nova forma de fer política en què l'objectiu sigui l'obtenció del bé comú, un sistema que aconsegueixi que el polític es posi al servei del ciutadà no pensant en les eleccions de cada quatre anys, sinó en tots i cadascun dels votants, siguin afins políticament o no i que pensin en el futur del seu país i, per tant, en els ciutadans que han de venir. Difícil però no impossible.

Sembla oblidar-se que la Constitució espanyola, quan es refereix als partits polítics, diu que "són l'expressió del nostre pluralisme polític", però tan sols un mitjà al servei d'aquest pluralisme i, precisament per això, són actors essencials de la vida política i han fet possible gran part del desenvolupament social i polític de què avui gaudim, i per això cal que actuïn no subordinant el bé comú als interessos de partit. Sembla urgent que imperin els criteris de claredat i transparència en la forma i en el control del seu finançament. L'excessiu pes de la partitocràcia ha de ser reequilibrat i potser ha arribat l'hora de modificar la forma de confecció de llistes de candidats, de manera que el principal protagonisme no el tingui el mateix partit polític sinó la vida parlamentària.

D'altra banda, cal un compromís per garantir més transparència de tots els actors per a la regeneració de la vida pública, ja que, si les institucions, els partits polítics i tots els poders públics se sotmeten a una regulació clara i exigent de la transparència, amb bones pràctiques de control i rendició pública de comptes i avaluació, tota la societat haurà guanyat en una àrea especialment sensible per a la regeneració democràtica, cal avançar en la vivència d'uns valors socials compartits.

Resum d'aquestes reflexions, en tant que ciutadà immers en una situació política estranya i de futur incert, seria la necessitat de garantir l'aplicació dels principis constitucionals de mèrit i capacitat en la gestió de l'ocupació pública, així com l'avaluació del treball, la integritat dels comportaments, la justa retribució i el reforç de la consideració social dels servidors públics, ja que la condició dels servidors públics requereix ser especialment exigents en el control i en l'eventual sanció dels comportaments injustos i èticament reprovables, en definitiva, la regeneració hauria d'estar orientada a guanyar eficàcia i eficiència en el quefer públic.

Com va dir Emiliano Zapata, "el mal govern imposa als més la llei dels menys".