Sempre seran un referent

01.02.2015 | 09:08
Sempre seran un referent

Dies passats parlàrem d'espais urbans que havien estat punts de referència i han deixat de ser-ho. Avui posarem la nostra atenció en espais o edificis que sempre seran un referent. Amb tota seguretat que experimentaran o ja han experimentat molts canvis i transformacions; però no poden desaparèixer. Si per alguna causa, que hauria de ser extraordinària, es perdés algun d'aquests referents, podem assegurar que Girona ja no seria la mateixa Girona que ha perdurat durant segles.

Un d'aquests espais és la plaça del Vi. Allí hi ha la seu del govern de la ciutat. És el que dóna entitat a la urbs. Han passat segles i la Casa de la Ciutat, la Casa Gran, l'Ajuntament, com es vulgui dir, sempre ha romàs en aquell edifici, que si bé ha anat experimentant reformes, sempre ha mantingut el que li és essencial. Amb el pas del temps i molt especialment en els darrers 50 anys, la ciutat ha anat creixent i expansionant-se.

L'òrgan de govern del municipi s'ha hagut d'anar adaptant a les proporcions de la urbs. Creant nous serveis per atendre l'expansió del teixit urbà, i l'augment del cens de població. S'ha fet necessari fer ampliacions, disposar de més personal i com és natural de més espai. L'edifici municipal ha anat quedant petit. S'ha hagut d'aprofitar al màxim l'espai originalment disponible. S'han hagut d'annexionar edificis veïns per encabir nous serveis. S'han hagut d'instal·lar algunes oficines municipals en edificis apartats de la seu original. Però l'edifici central, el que acull el despatx de l'alcaldia i el Saló de plens es manté invariable. Allí resideix el cor d'aquest gran organisme que és la ciutat. I la plaça del Vi, mentre s'hi mantingui l'edifici municipal, no deixarà mai de ser un punt de referència. I encara en els darrers temps s'hi ha afegit la instal·lació de la Cúria diocesana al noble edifici de Casa Carles. Naturalment que la Cúria diocesana dels nostres dies no és el mateix que el que fou el Palau Episcopal que, en altre temps, a més del seu caràcter de centre eclesial era també un òrgan de poder temporal.

Un altre espai urbà que sempre serà punt de referència és la Devesa. El gran parc urbà ha experimentat grans canvis. I el més probable és que encara en continuï experimentant més, amb el pas del temps i la transformació de costums i l'augment de necessitats. Però mentre es mantingui la gran plantació arbòria, la devesa sempre serà la devesa. És evident que ja no és aquella Devesa de la primera meitat del segle passat. En què s'hi jugaren els primers partits de futbol. En què hi anaven a esplaiar-se la mainada de les escoles, les tardes dels dijous, durant el curs escolar. La que en el grandiós camp de Mart hi maniobraven les tropes de la guarnició. La que acollí la primera piscina pública de què disposà la ciutat. La que els diumenges i dies festius d'estiu era el passeig de la ciutadania. Passeig amenitzat pels concerts de la Música Militar o per les ballades de sardanes. La que disposava d'un senzill cafetí on es podia prendre un refresc i més endavant un restaurant que havia estat centre de celebracions familiars, socials o altres àpats commemoratius. Allí on havien practicat els atletes i tota mena d'esportistes. També és cert que aquella Devesa que ara recordem amb nostàlgia, no era pas del tot un parc idíl·lic. També tenia les seves servituds. També se l'havia considerat com "la chica para todo". Un espai de la nostra Devesa s'havia disposat per abocador de les escombraries que els serveis públics recollien en la ciutat. Un altra zona servia per fer pràctiques i exàmens de conducció d'automòbils. Quan no se sabia on encabir algun servei necessari, però no desitjat, se'l destinava a la Devesa.

La Rambla ha estat tradicionalment centre de trobada dels gironins. Ara potser és més freqüentada per turistes que per la gent de Girona. En unes hores era mercat, mentre que en altres era el passeig, ben animat especialment al migdia i el vespre dels dies festius, però també, encara que en menys proporció, tots els dies de la setmana. Els joves no es cansaven de voltar, amunt i avall, sempre atents a endegar alguna relació que podia ser transcendental.

El riu Onyar ha marcat unes diferències entre la ciutat de la dreta i la de l'esquerra del seu curs. Antigament la de la dreta era la Girona senyorívola i dominadora, mentre la de l'esquerra era la menestral i feinadora; sense excloure excepcions. La comparació entre ambdues bandes del riu ha canviat notablement, a favor de les barriades i urbanitzacions de l'esquerra. Però la Girona de la dreta manté el seu carisma basat en la llarga història i la riquesa arqueològica que atresora. El Ter que havia estat marginal en relació a la ciutat ara s'està convertint en un riu urbà i ja podem parlar de la Girona de la dreta i la de l'esquerra del Ter, com tradicionalment ho hem fet referint-nos a l'Onyar.

L'arribada del tren, l'any 1862, marcà una fita fonamental en la vida de la ciutat. Representà una veritable revolució en la facilitat dels desplaçaments i en conseqüència en la relació dels gironins amb la gent d'altres poblacions i especialment amb Barcelona. I quan, l'any 1878, la comunicació ferroviària arribà a la frontera francesa, ens feu sentir més europeus. L'arribada del tren comportà el naixement del barri de l'Estació o del Carril. I la plaça de l'Estació, el nom oficial de la qual molta gent no coneixia, o almenys no l'usava, es convertí en un referent ciutadà. Quan l'any 1973 l'estació es desplaçà uns metres més a migdia, la nova Plaça de l'Estació també és coneguda amb aquest nom, malgrat els dos noms oficials que consecutivament ha tingut, i que ningú usa. Ara seria més coherent anomenar-la Plaça de les Estacions, ja que a més de la del tren s'hi troba la d'autobusos i darrerament s'hi ha afegit la de l'AVE.

També és un referent la Universitat, amb els seus dos campus, el de Sant Domènec i el de Montilivi.

Un altre referent ciutadà ha estat des de fa segles, segueix essent i ho serà mentre Girona sigui Girona el campanar de Sant Feliu. Aquell elegant i esvelt campanar es pot considerar com un símbol de Girona. El veiem reproduït centenars de vegades. Ha estat tema de cartells i programes de Fires o de Setmana Santa i de molt diverses publicacions referides a la ciutat. Però a més de l'atractiu que té la seva figura, és el signe extern del temple que es bastí en el lloc on es poden ubicar els inicis del cristianisme a la nostra ciutat. La memòria de Feliu i de Narcís ens evoquen la presència d'una primera comunitat cristiana i dels màrtirs que foren sacrificats en ocasió de les persecucions dels emperadors romans. Entorn del temple de Sant Feliu s'ha configurat una barriada d'antiga tradició, poblada principalment pels antics artesans, dels quals encara n'hi resta algun, com una relíquia d'un passat irrepetible.

I en la part més elevada de la ciutat, presidint l'àmbit urbà s'aixeca la imponent mola de la Catedral, l'església mare de la ciutat i de la diòcesi de Girona. Si considerem que a la plaça del Vi hi ha el cor i el cervell de la ciutat, podem creure que a la Catedral hi resideix l'ànima.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema