Acaba de sortir de la presó l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, i sembla com si ja hagués complert condemna. Es dóna per fet que és culpable, tot i que encara no ha estat jutjat. Jurídicament només està imputat i com a tal gaudeix de la presumpció d'innocència, però l'opinió pública ja ha dictat sentència i una decisió judicial que no coincideixi amb aquesta sentència popular deixarà en dubte el tribunal, quan no el mateix sistema judicial. Els mitjans de comunicació propicien aquest judici -que realment no és paral·lel, sinó convergent- convertint la informació, i fins i tot mers rumors, en proves de càrrec. S'hauria de fer un esforç per delimitar la funció judicial de la funció de la premsa, perquè qui ha de ser objecte del judici mediàtic i popular és sobretot el personatge, encara que de manera poc evitable s'endú per davant la persona i fins i tot el seu entorn familiar
La funció de la premsa no és actuar com a ajudant del fiscal, aportant proves sobre la culpabilitat de l'imputat, sinó demanar dades que permetin escodrinyar si el personatge és de fiar o és un engany. Si la informació té rellevància penal, d'això n'ha de prendre nota la fiscalia. Però sovint la notícia de la imputació d'una persona amb rellevància pública és suficient per posar-la a la picota. Això no només passa amb polítics imputats, també amb qualsevol immers en un procés judicial penal o civil que arribi a ser notori.
La consideració d'imputat crea l'estigma de la culpabilitat quan, en realitat, es tracta d'una persona a la qual se li atribueix un acte punible i que és cridada a declarar en principi "només per ser escoltada", tal com diu la Llei de Enjudiciament criminal. El jutge instructor pot deixar-la en llibertat sense càrrecs o mantenir la seva imputació, si considera que hi ha indicis de la seva participació delictiva. Perquè no estigui indefensa davant les sospites que sobre ella recauen, la llei li reconeix l'estatus d'imputada, fet que comporta un conjunt de drets, com l'assistència lletrada, el dret a la prova, a no declarar contra un mateix, entre d'altres.
No obstant això, la figura processal de l'imputat ha servit perquè els mitjans de comunicació obviïn el respecte que abans hi havia sobre l'acusat d'un delicte. Es publica la seva foto, el seu nom i cognoms i no s'esmenta la presumpció d'innocència. En el millor dels casos es canvia el sentit de la presumpció i es parla de "presumpte culpable", però ni tan sols cal això, perquè només cal dir que la persona està imputada perquè se li pengi el cartell de "tot esperant condemna", perquè el veredicte de culpabilitat es dóna per descomptat. Si la decisió judicial final no s'acomoda al sentir de l'opinió pública, poques vegades es rehabilita mediàticament l'imputat. El normal és que es doni poca publicitat a la sentència o que es critiqui al tribunal per no coincidir amb la decisió esperada.
Però no cal atribuir aquest fenomen només a la figura de la imputació o als mitjans de comunicació. Encara que se li canviï el nom -encausat en comptes d'imputat, tal com suggereix la reforma prevista- el problema subsisteix i és difícil d'eradicar, perquè en una societat democràtica la llibertat d'informació no es pot sotmetre als rígids esquemes jurídics del procés judicial.
La solució no està a emmordassar als mitjans de comunicació, encara que sí que cal exigir rigor, respecte per la presumpció processal d'innocència i veracitat en la seva informació. Cal anar a l'arrel d'aquest descrèdit de l'imputat i de manera més immediata es troba en el mateix jutge instructor, que en no poques ocasions dispara amb perdigons, imputant a tot el que es mou per després, quan el mal ja està fet, fer marxa enrere i reduir el nombre de processats. També en l'excessiu temps de la instrucció sumarial, que durant mesos i fins i tot anys manté els imputats sotmesos al judici i fins i tot escarni públics, més quan la majoria dels ciutadans pensa que és el mateix jutge instructor i no un tribunal diferent el que dicta sentència. Igualment, contribueix al descrèdit de l'imputat la filtració -moltes vegades parcial i interessada- del sumari quan és declarat secret.
En l'àmbit de la política, la corrupció -que no és generalitzada, però sí sistèmica- encasella el polític imputat, o sobre el qual pesen meres sospites, en l'àmplia figura del codi penal popular tipificada com a "xoriço". Hi ajuda la tebior dels partits a l'hora de posar fora de joc als seus propis imputats, el descrèdit que ells mateixos provoquen del poder judicial, primer a intervenir en el nomenament de jutges i magistrats i, després, a acusar de parcialitat si actuen contra ells, i també la recerca de l'absolució a través d'enginyeria processal i fins i tot de l'indult. A sobre, en no poques ocasions l'imputat, aprofitant la demora judicial -i moltes vegades provocant-la de manera deliberada per retardar la vista oral- es recolza en la justícia popular per intentar rentar els seus possibles delictes. Cerca en el veredicte de les urnes una absolució anticipada, presentant el seu èxit electoral com una sentència democràtica inapel·lable, per sobre del que indagui el jutge instructor o falli el tribunal que el jutja.
És bo que una persona sospitosa d'una activitat delictiva gaudeixi de les màximes garanties processals perquè, en principi, és innocent mentre no es demostri el contrari. Seria bo també que entre aquestes garanties s'inclogués un estatus processal intermedi entre testimoni i imputat, per diferenciar entre preimputació -crida per ser escoltat sobre una suposada participació en activitat delictiva- i imputació pròpiament dita, basada en sòlids indicis racionals de criminalitat. A això caldria afegir l'exigència que la garantia constitucional d'un procés sense dilacions indegudes sigui efectiva, dotant de més mitjans al poder judicial, però també eliminant tortuositats legals que donen peu perquè els encausats puguin canviar la configuració de la troca processal.
Tornant al principi, la justícia jutja la persona, però els mitjans de comunicació i l'opinió pública han de jutjar el personatge i aquest socialment no té presumpció d'innocència, perquè té una posició d'influència o poder sobre el comú dels ciutadans. Si és polític, sindicalista, empresari, sacerdot, professor, cantant o futbolista ha d'estar en condicions de demostrar davant l'opinió pública que la imatge que transmet en el paper social que exerceix respon a la realitat que se'n espera. El personatge basa la seva existència en una relació de confiança amb el consumidor de la seva imatge i amb els mitjans de comunicació que la reprodueixen i alimenten. Per tant, el personatge és responsable de la seva imatge pública i a ell competeix donar complerta resposta del que se l'acusa, encara que no tingui rellevància penal, però més encara si la té.
La democràcia és transparència. Protegeix la privacitat de les persones, presumeix la seva innocència davant de processos penals, reconeix instruments legals per defensar-se d'intrusions il·legítimes, però també garanteix als ciutadans que aquells que tinguin notorietat pública puguin ser escorcollats per evitar que donin gat per llebre. La premsa hauria de saber quina és la seva funció i no desviar-se'n perquè els judicis siguin veritablement paral·lels, i no col·lideixin ni canviïn de via envaint la judicial.
