Ferran Adrià ha demanat al Parlament de Catalunya que s'aturi el procés, totalment legal i legítim, per declarar d'"interès nacional" el seu projecte elBulli1846. Era el requisit, que alguns han batejat demagògicament com a "llei exprés" o "a mida", per autoritzar la seva construcció en una cala Montjoi que certament forma part del Parc Natural del Cap de Creus, però que segons els experts en aquest precís indret està molt degradada. La seva decisió l'aplaudeixen alguns, però per als rosincs i empordanesos és una veritable catàstrofe. A diferència d'El Bulli Restaurant, que ens va omplir d'orgull per haver estat el "millor del món", elBulli1846 era una iniciativa que ens hauria distingit d'entre totes les altres destinacions turístiques del planeta -i no només per cinc anys, sinó durant dècades-. Haver deixat escapar aquest laboratori-museu, que havia d'investigar la gastronomia des del seu vessant científic-creatiu, és només comparable amb el supòsit que Figueres s'hagués deixat córrer el Museu Dalí o que Barcelona hagués dit "no" a la Sagrada Família. I això que hi havia moltes veus i moltes raons en contra de tots dos projectes. Però no es feien sentir tant...
Tristament, han estat els crits dels opositors, i no pas els seus arguments, els que li han fet reconsiderar el projecte a en Ferran. Mai ha fet res "contra" ningú, ni vol que el mirin malament quan passegi pel poble. El pitjor, les "males arts" dels "ecologistes" de la IAEDEN, que sobretot han volgut mantenir el pols amb un Adrià de fama mundial per recuperar el terreny perdut a causa de la seva pèssima gestió de la MAT. I com que els seus únics argument eren argúcies legals, es van "enganxar" com una paparra a la foto de lliurament de les signatures (incloent-hi les d'en Mickey Mouse i Donald Duck), que una barcelonina havia recollit via Internet.
Però la culpa perquè en Ferran hagi "tocat el dos" la tenim tots, inclús els que sempre hem estat a favor del projecte. No ham sabut transmetre-li la seguretat que la seva proposta tenia tot el recolzament del poble i també del país. Inclús jo tinc la culpa, per no haver-li sabut explicar al company Albert Soler que en Ferran no és l'"egòlatra superlatiu" del qual tant li agrada fotre-se'n, ni només "un bon cuiner" (com Gaudí no fou només "un bon arquitecte", ni Dalí només "un bon pintor"), sinó un creador culinari excepcional que ha posat el seu talent a disposició de tothom, molt més enllà dels "quatre esnobs" que l'extarotista enveja tant -per exemple a través de la Fundació Alicia-. Els columnistes no tenim dret a "desconstruir" un artista global dels fogons només perquè no sabem fer una truita.
