Una constitució no serveix per res. L'expressió "això és anticonstitucional", és l'equivalent laic al pietós "això és pecat", i la resposta que ve al cap és la mateixa: i a mi què? De la seva inutilitat en dóna fe la d'Espanya, que consagra el dret al treball, a la vivenda, a la justícia gratuïta i a un piló més d'elevats i incomplerts ideals.

Per això és bo que el jutge Vidal comenci el redactat de la constitució catalana emmirallant-se en els antics manuals de geografia: "Catalunya limita al nord amb França i a l'oest i al sud amb Espanya" és un inici indiscutible i, sobretot, ininfringible. Trobo a faltar -és un primer esborrany, l'error es repararà- tot seguit articles amb els rius més cabdalosos i amb les principals serralades del país, indicant el pic més alt de cadascuna. Una Constitució basada en l'exitós Yo fui a la EGB triomfarà entre els que vam ser escolars als anys 70. Ens la podem aprendre de memòria fent cantarella.

Malauradament després d'inici tan prometedor prohibeix "la bigàmia i la poligàmia" (com si la segona no inclogués la primera). Es podria entendre si fos per protegir la figura de la "querida", tradicional a Catalunya i avui en risc d'extinció, però l'argument és que "va contra la dignitat de les persones". Fals. Ho sé des que el 1982 vaig veure "Un amor de verano": quan penses que anar de vacances a Grècia amb una adolescent Daryl Hanna és el bé absolut, allà coneixes una morena que també se t'hi posa bé. I quan creus que ara sí, ja no es pot tenir més sort a la vida, descobreixes que sí: es fan amigues i accepten compartir-te. Allò sí que era dignitat. Grècia era la terra promesa abans de Syriza i abans que Presidentmàs descobrís Ítaca. Faci el favor en Vidal de limitar-se a la geografia i deixar que ens casem amb tanta gent com vulguem, sempre que ningú vagi forçat ni a l'altar ni al llit.

Si la dignitat la marca el nombre de cònjuges, per la mateixa regla de tres les persones monògames són menys dignes que les cèlibes i el que cal és prohibir el matrimoni.