En Jordi Pujol d'abans i el d'ara

"El dia 26 de setembre de l'any passat les tronadores declaracions d'en Pujol al Parlament català van atordir els espectadors; va morir la CiU que ell venia representant"

04.02.2015 | 09:04
En Jordi Pujol d'abans i el d'ara

EJordi Pujol ha complert 84 anys, gaudeix de plenes facultats mentals i bon estat de salut, antany poques eren les persones que superaven els seixanta. Els vells del meu poble feien pena, fredolics i malalts amb mans tremoloses; es passaven el matí asseguts en una cadira acaronats pel sol de l'hivern. Deixats com mobles vells, mal guarnits, tristos, feien molta pena.

Cap nen volia ser ancià perquè vèiem el seu estat depauperat i deplorable; persones que havien treballat com bèsties de càrrega i notàvem que no eren ben tractats per llurs famílies, com si haver-los d'alimentar i de cuidar representés un pes insuportable. Segurament alguns eren molt estimats i quan moriren els parents els ploraren sentidament, més el conjunt d'avis donaven la impressió d'abandonament, de deixadesa, com una nosa que la família havia d'aguantar per força. Al mateix temps, ens sobtava veure el benestar dels vells americans amb camises llampants i pantalons curts banyant-se en les platges hawaianes. Quin contrast! Aquí, quan la persona deixava de ser una mà productiva, el sistema la rebutjava perquè mantenir-la resultava massa car, llevat dels rics, que aquests sí gaudien d'una jubilació benaurada. Trigà anys la nostra societat a respectar els grans i s'inventaren l'eufemisme "tercera edat" per referir-se a la gent provecta.

L'esperança de vida ha allargassat l'existència humana, especialment en els països rics. Ara bé, pel fet de viure més s'embruta o s'abelleix la biografia d'alguns personatges que ocuparen un rol destacat en l'escena social. El pas del temps posa tothom en el lloc que li correspon. Persones amb càrrecs importants en la vida pública o en la privada un cop han perdut l'estatus de privilegi o s'han jubilat s'han adonat que tots els afalacs rebuts eren no per ells sinó pel lloc que ocupaven. Un exgovernador es troba un company a qui li recorda que abans eren molt amics i aquest li explica que ell continua sent molt amic de l'actual governador.

Explico a tall d'anècdota la forma com es manifesta el paternalisme bonhomiós de Pujol: un amic apotecari, quan era un jove universitari, en un capvespre d'estiu, amb un grup de companys enjogassats intentaren entrar a Sant Pere de Roda, però arribaren tard i ja no acceptaven visites. Mentre explicaven endebades que havien fet una pujada coste?ruda caminant per veure el recinte observaren que d'allà dins sortia en Jordi Pujol amb uns amics. Apel·laren a la bondat del president perquè influís i els permetés fer una visita ràpida a l'edifici. Li digueren: "Nosaltres volem fer país, però hem arribat tard, no coneixíem l'horari". Ell contundentment els tallà: "Si voleu fer país no s'ha d'arribar mai tard i s'ha d'anar sempre ben informat". En Pujol en plena forma i amb uns reflexos intel·lectuals admirables. Aquest Pujol també serà recordat, altres emperò eclipsaran les bones evocacions perquè la seva confessió ha entelat la seva biografia.

Ara molts afirmen que en Pujol va narcotitzar Catalunya perquè acceptés de bon grat el seu encaix sempre, això sí, millorable financerament dins l'Estat espanyol. No volia de cap manera una Catalunya segregada, sinó una relació amistosa amb la resta, motiu pel qual sempre recolzà els governs de Madrid quan estaven en greus dificultats. Llums i ombres en el seu llarg període en el govern de la Generalitat, innegablement va modernitzar Catalunya, la va catalanitzar i ens va tractar paternalísticament com fills que han de ser vigilats, va incentivar el comerç i el reconeixement internacional de Barcelona i Catalunya, etc., però apareix també la política desplegada per l'expresident, que no va investigar mai els possibles casos de corrupció, els va minimitzar o ignorar, no va entendre que es formaria un tripartit i va maltractar especialment el PSC. El considerà culpable que s'investigués el que havia succeït a Banca Catalana. Una vegada declarà que tenia una llibreta on apuntava els noms de les persones desafectes amb ell i donà a entendre que si podia se'n venjaria. Qüestions personals impròpies d'un bon polític que a més presidia la Generalitat.

Havíem posat en un pedestal en Pujol. De sobte l'ídol s'ha engrunat. Va dir-nos que primer de tot és Catalunya i la informació palesa que abans de la pàtria, hi havia la seva família. Fer país ha significat fer-me amb el país. Estem davant d'una traïció? Per a molts, sí. Malauradament crec que sí. Que els déus el perdonin, perquè pels humans ens resulta molt difícil. Tanmateix si fem memòria llueix aquella jugada electoral de 1996 amb l'eslògan "Plantarem cara" i immediatament després dels comicis pactà amb el PP de l'Aznar, l'Aznar més tractable, això sí i, com aquesta, altres que semblava que ens menjaríem el món i només rebíem engrunes. El dia 26 de setembre de l'any passat les tronadores declaracions d'en Pujol al Parlament català van atordir els espectadors; va morir la CiU que ell venia representant.

Un Pujol envellit, però, no és un vell xaruc que repapieja. El pes de l'edat agreix el caràcter i ens fa ser impacients i rondinaires. El que d'adults aguantem estoicament, de grans, esdevinguts exigents o intransigents, ho suportem malament. Els anys no perdonen i hem d'anar amb cura per no ferir sensibilitats amb la nostra forma severa de comportar-nos. No tenim la desimboltura d'antany, anem lents i calmosos, tanmateix volem que els altres siguin destres, veloços i infal·libles. No es pot ser vell a cap preu, deia la meva iaia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema