Fa 30 anys, un nen que cursava EGB, quan sonava el timbre de l'escola a les cinc, tenia una certa pressa per arribar a casa. Per berenar, per descomptat, i també per fer els deures abans del vespre. No és que fos molt aplicat, és només que convenia treure's la feina del damunt al més aviat possible. Sabia que a la seva àvia no li feia una especial gràcia que la mirés perquè "feia fàstic", però el devia veure tan entusiasmat que tampoc no s'atrevia a negar-li el caprici. A dos quarts de vuit, allà estaven, amb la vista fixada al televisor: començava V.
Sí, aquesta setmana s'han complert tres dècades (tres!) de l'estrena de la mítica sèrie a TVE i, en certa manera, de l'origen de la categoria d'esdeveniment de la que ara gaudeix el fenomen televisiu. Vista ara, V no és defensable ni invocant la nostàlgia. Si bé els tres primers telefilms (els que recollien l'arribada dels visitants i les primeres temptatives de revolta, un clar paral·lelisme amb el nazisme i la seva resistència) són dignes, la sèrie posterior, la que va omplir les carpetes d'adhesius de Tele Indiscreta, és un nyap considerable tant pels seus efectes visuals (tan pobres que fins i tot repeteixen plans d'una mateixa nau explotant a diferents episodis) com per aquell romanticisme de postal propi dels 80.
Només se sosté per la Diana, que encara és un admirable model de maldat, per més que la ingestió de rates estigui tan mal feta que te'n fas creus que en el seu moment pogués impressionar ningú.
Però per si alguna cosa es pot reivindicar V és perquè va ser el moment fundacional d'una manera de mirar la ficció televisiva. Aquestes ganes de veure com continua una història, aquesta fidelitat setmanal, aquesta consciència d'un imaginari. 30 anys després, ha resultat ser una visionària, perquè les sèries actuals ens fan actuar com aquell nen: arribem a casa amb ganes de retrobar-nos puntualment amb una porció d'història que s'ha acabat convertint en un company de viatge.
