La Convenció Nacional francesa va decidir el 1794, en plena etapa revolucionària i sota el mandat de Robespierre, que el déu dels cristians no existia, però sí, en canvi, un Gran Arquitecte assistit per les deesses Raó i Llibertat. L'acord aclamat per la Convenció era tan absurd com ho hauria estat el contrari: que qualsevol assemblea legislativa decidís i ordenés l'existència del déu cristià i de les seves persones, Pare, Fill i Esperit Sant. L'absurd prové del fet que si aquest déu és omnipotent i "per ell tota cosa fou creada", com afirma el Credo catòlic, la seva existència és independent del que voti un grup de parlamentaris. El déu dels cristians i abans dels jueus és "aquell que és": si existeix és per si mateix i cap voluntat política no podria canviar aquest fet; i si no existeix, la discussió és sobrera.

De la mateixa manera, la decisió política d'un petit país no és suficient per capgirar les condicions econòmiques del seu entorn i la forma com condicionen la seva realitat. Si està endeutat fins a les orelles, decidir per majoria que el deute no existeix és perfectament inútil: els creditors són allà a fora, amb mala cara i cada cop amb més ganes d'intervenir. Si no té ni diners ni moneda pròpia, decidir que en té i acordar despeses com si en tingués, també és inútil: quan arribin les factures no les podrà pagar, i com que nega els deutes, ningú no n'hi deixarà. I si la seva economia és feble i corcada per la corrupció, repenjar-s'hi per omplir les arques del Tresor a còpia d'impostos és construir cases de sorra al mig del mar; com a mínim, fins que no basteixi un aparell fiscal modern, i això no es fa en un dia.

L'arribada d'Alexis Tsipras al govern de Grècia ha estat precedida d'una notable retirada de dipòsits, i seguida d'una caiguda dels bancs a la borsa quan s'han dictat les primeres mesures, com la de tornar el salari mínim al mateix import de quan el país era el 33% més ric que ara, mentre s'estudia una gran moratòria hipotecària que alleujaria moltes economies familiars a costa del sistema financer. Són proves del fet que els decrets dels governs estan subjectes a la tercera llei de Newton, segons la qual tota acció provoca una reacció igual en sentit contrari.

Tenir la raó històrica i el suport del poble dóna molta legitimitat, però aquesta mena de legitimitat juga un paper menor en el joc del que és possible. Fa cinc segles, el regent Cisneros va mostrar uns canons, va dir "aquests són els meus poders" i es van acabar les discussions sobre la seva legitimitat.