Una cafeteria d'estació és un espai de trànsit, com un ascensor, com la terminal d'un aeroport o l'avantsala d'un metge. No és destinació final de ningú, sinó només compàs d'espera. En una cafeteria d'estació s'hi guanya (o s'hi perd) temps, perquè el temps, aquí, no és ben bé temps viscut, sinó temps comptat, cronometrat, que avança en el rellotge de les hores, però no en el còmput de la vida.
Escric des d'una d'aquestes cafeteries, mentre espero que cridin el meu tren. Miro d'aprofitar l'estona començant a confegir aquestes línies. Com que no porto ordinador, escric a mà, que és una cosa que no faig ni gaire ni prou sovint. Escriure a mà proporciona una experiència d'escriptura radi?cal?ment diferent de la que proporciona escriure a màquina o amb un ordinador. En les línies que porto escrites fins aquí, la grafia ja ha canviat. Era clara i entenedora al principi, però a mesura que ha agafat velocitat, s'ha anat fent cada cop menys comprensible. Hi ha línies senceres ratllades amb un traç ondulant, paraules foragitades per un gargot i substituïdes sense pietat per competidores que m'han semblat més adequades. Hi ha afegitons, introduïts a base de fer espai entre línies a mots no previstos inicialment i, d'aquesta manera, les línies deixen de ser rectes i es tornen rizomorfes, s'estenen com arrels que es ramifiquen.
Una de les principals diferències entre escriure amb un bolígraf o amb un teclat (si és que no es fa servir un d'aquests diabòlics i pestilents líquids blancs amb què el personal empastifa compulsivament el paper) és que el bolígraf deixa testimoni de les nostres hesitacions i errades. L'ordinador només conserva una versió: l'última, la que donem per bona, i esborra sense misericòrdia qualsevol traça dels dubtes constants que ens assalten mentre escrivim. Un programa de tractament de textos informàtic esborra, igual?ment, qualsevol rastre de la nostra perso?na?litat (cal·li)gràfica. ¿S'imaginen, per un moment, que tots els articles d'aquesta secció d'opinió del diari fossin publicats a mà? Això, certament, en dificultaria la lectura (en el meu cas, ja reconec que només m'entendria jo, probablement, i ben just). Però això ens permetria copsar aspectes que queden amagats sota la uniformitat tipogrà?fi?ca de la lletra impresa. L'autografia no no?més revelaria trets de la personalitat de l'autor, l'accés als quals ara ens és vedat, sinó que també ens predisposaria a rebre i inter?pre?tar el contingut d'una manera determinada. Una crítica abrandada, articulada amb una lletra pulcra, reposada i entenedora, no produiria la mateixa sensació que el mateix text escrit a cop d'exabrupte gràfic. El fons i la forma, una vegada més, són indestriables; dues cares d'una mateixa moneda.
El procés mental que acompanya l'escriptura manual també és molt diferent del que mou l'escriptura mecànica. Quan escrivim a mà, les lletres s'escolen a poc a poc. Per això la mà ha de refrenar el cap, que no pot córrer més del compte si no vol deixar les paraules ofegades al tinter. A mà s'escriu més lentament i, per això, també, es pensa més, i més lentament, i les paraules són sospesades dues i tres vegades per evitar que la precipitació les acabi condemnant a jaure al fons del paper, assassinades per un gargot corrector.
Rumio tot això mentre ho escric, i escric tot això mentre ho rumio. Per guanyar temps al temps mentre no arriba el tren, i perquè fa poc hem sabut que el modèlic país de Finlàndia ha decidit prescindir de l'ensenyament de la lletra lligada (és a dir, la que estic fent servir jo ara mateix) a l'educació primària i substituir-lo per la mecanografia. El model educatiu finès és, certament, modèlic en molts aspectes. Però, en aquest, crec que s'equivoquen de mig a mig. D'entrada, perquè no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre saber escriure a mà i aprendre, alhora, a escriure a màquina. Tots nosaltres hem après, primer, a escriure lletres majús?cu?les, després minúscules lligades i, finalment, hem incorporat la màquina d'escriu?re i el teclat de l'ordinador a les nostres competències d'escriptura. Escriure d'una o altra manera vol dir escriure de manera diferent. I per això, en cap cas, una forma d'escriptura en substitueix cap altra. Un nen que sàpiga escriure a mà i també a màquina sap dues coses ben diferents. El fet que, en un món 2.0 com el nostre, cada cop s'escrigui menys a mà, no constitueix encara cap bona raó per eliminar una forma d'escriure que té quelcom de gairebé fisiològic, que requereix la complicitat de tot el cos per donar forma a una sola lletra, que ens obliga a reflexionar pausadament per avançar en consonància amb el ritme lent de l'escriptura. Escriure a mà ens relliga amb la matèria; ens fa tocar de peus a terra. Caldrà convo?car, novament, les paraules profètiques de Plató, al final deu seu diàleg Fedre, quan critica l'escriptura perquè no és cap remei per a la memòria, sinó més aviat, una màquina de fabricar desmemoriats. Si això val per a l'escriptura manual, no vull imaginar què n'hauria dit, Plató, d'escriure només percu?dint un teclat d'ordinador.
