La corresponsal a Atenes de The Guardian no donava crèdit: "Hi ha una filera de noie?tes, pendents del ministre de Finances, Yanis Varoufakis, per fer-se una selfie amb ell. Repeteixo: del ministre de Finances". La repetició era necessària: ningú s'imagina una cosa així amb el nostre Cristóbal Montoro. Ni amb RatoSolbes. Varoufakis va estudiar a universitats britàniques i va professar en la de Cambridge. Munta una moto de 1.200 cc, calça una jaqueta de pell i sembla, en efecte, un paio dur del rock, res a veure amb els indies, potser algú capaç de maridar flamenc i ritmes balcànics o el baixista de No Smoking, la banda del cineasta Emir Kusturica.

Torna l'home. Creia que l'envejable segu?re?tat física que desprèn el senyor Varoufakis (d'algú que porta la seva xicota a una discoteca sense cap temor que un borratxo li pessigui el cul), procedia del seu tracte amb Austràlia, però no, és una cosa més subtil: ve de la seva extracció social elevada. Torna l'home, però no perquè l'esmentat Varou?fa?kis sigui un bon exemplar viril, sinó perquè, seguint els grecs (clàssics), l'home es pot arribar a conèixer sense embogir per fer-ho, és a dir que es pot prestar i demanar tot, tot ?menys el destí. No cal esperar grans coses de la política, però cal fer el possible perquè les monstruositats no tinguin lloc. Per exemple, negar l'assistència sanitària a cate?gories de malalts o vendre pisos de protec?ció oficial als fons voltor. Torna l'home.

Torna l'home amb o sense permís d'Ange?la Merkel, que té un problema: es van unificar els dos estats, però Alemanya no es va re?conciliar amb res més enllà del rigor calvi?nista. Un problema: hi ha molts alemanys i tots s'assemblen i fins i tot la seva envejable cobertura social és més producte de la identitat i orgull nacionals que de la compassió. Tot molt compacte i, per tant, trencadís. De?sitjo que els meus adorats monstres germà?nics arribin a descobrir que l'obstinació és l'energia del neci, i al torero Varoufakis, sort i pols: li farà falta.