Per als soferts patidors diaris de la lentitud i la impuntualitat dels trens de mitjana distància de Renfe, la primera dècada d'aquest segle, els trens AVE s'han convertit en una mena d'El Dorado, en un Shangri-la sobre rails, en una Atlàntida terrenal. En menys de 40 minuts -si no hi ha inundacions enlloc-, el viatger es planta de Barcelona a Girona, i al revés. Els seients són còmodes i espaiosos, i no acostuma a haver-hi massa soroll. Sant Celoni, Gualta, Hostalric, Caldes de Malavella... les parades de sempre passen de llarg -adéu!-. Viatjar en AVE s'aproxima més a un plaer que a un tràmit, però, com tot en aquesta vida, la regla és vàlida perquè sempre hi pot haver excepcions.
Un divendres qualsevol: el passatger s'enfila al tren, cansat de voltar per la capital. Té el seient 09A, que dóna dret a finestra. Tot perfecte, fins que arriba el titular del 09B: un noi molt gros, que sua i que sobreïx del seu seient. Desplega la tauleta plegable i desenfunda una tablet. Es posa a mirar una sèrie, o una pel·lícula, on apareixen personatges molt estranys. Duu auriculars i fa pudor de suat. El viatger 09A se sent atrapat; el seient se li fa petit; comença a tenir calor i tem que el trajecte se li faci llarg. S'equivoca: serà etern.
Amb prou feines el tren ha sortit de Sants i comença el festival: el viatger 09B resulta ser una víctima més d'aquesta epidèmia terrible de grip que ens assetja. I comença a ensumar, amb prou escàndol, els mocs que li obstrueixen els narius. Va a ritme d'ensumada per minut i la força amb què inspira és tal, que dóna la impressió que per aquella nàpia hi podria passar de tot (un cacauet amb closca? Una bossa de patates fregides sencera? Un telèfon mòbil? Una bicicleta plegable?). Ensuma i ensuma i no s'immu?ta, i continua fent pudor. Ell solet cala foc a El Dorado, arrasa Shangri-la i enfonsa l'Atlàntida als abismes infernals. Aquell divendres qualsevol, Girona quedava molt lluny de Barcelona per al passatger 09A el qual, oh miracle, encara respira; això sí: procura no fer massa soroll.
