Cada vegada que la neu arriba de bell nou a les cotes baixes d'aquest país -cosa que no és pas excepcional-, es reprodueixen amb precisió matemàtica un conjunt de reaccions i de conseqüències que ja ens són ben conegudes: d'una banda, l'admiració espontània davant la bellesa del paisatge transformat, la por dels vells que prefereixen no sortir de casa i l'alegria incontenible dels infants, que se salten les classes de l'escola i viuen esbojarrats una fantàstica aventura; i d'altra banda, els col·lap?ses a les carreteres, les males cares dels conductors retinguts i les crítiques amargues a l'administració. Res que no sapiguem, doncs. Tanmateix, alegries i disgustos no sembla que deixin en nosaltres cap experiència o escarment: la propera vegada tot es tornarà a produir d'una manera semblant, i la cara negativa d'aquest fenomen meteorològic es repetirà sense remei. I això que aquest cop la nevada ha estat certament discreta i els seus efectes no s'han prolongat més enllà d'un sol dia: ja no diguem què hauria passat si la cosa hagués estat molt més gran i persistent...

No ha nevat gaire, doncs, i només ho ha fet en una part del territori. Però vet aquí que s'ha interromput el trànsit durant unes quantes hores en tres o quatre vies fonamentals de la circulació d'aquest país, inclosa la A-2, que uneix Barcelona i Lleida. Camions i vehicles s'han amuntegat a la collada del Bruc, i hem vist per la televisió l'embús monumental que s'ha produït als túnels. I, naturalment, no han faltat les declaracions dels camioners més bregats, que ens recorden que ells volten constantment per tot el nord d'Europa, on neva molt sovint, i que allà les carreteres no es col·lapsen. I, per posar terme a la manifestació davant les càmeres de la televisió, no hi manca la frase habitual en aquests casos: "semblem -o som- un país tercermundista". El cercle es tanca amb les declaracions també habituals del conseller de torn: que s'ha fet tot el que s'ha pogut, que les previsions meteorològiques no anunciaven un temps tan dolent, que tot plegat s'ha acabat arranjant d'una manera prou raonable i que comprèn molt bé el disgust dels conductors retinguts...

La veritat és que, tot plegat, s'assembla una mica a la cançó de l'enfadós. A mi em sorprèn sempre el mal humor general de la gent davant de qualsevol adversitat: ens costa de fer-nos càrrec d'una circumstància poc corrent i reaccionem de mala manera davant una contrarietat que, aquest cop, ens ha fet perdre, "només", unes quantes hores del matí. Sempre trobem que els efectius de socors són pocs i arriben tard: no hi ha prou màquines llevaneu, ni camions de sal suficients, poques patrulles de Mossos i mai on voldríem. Per si fos poc, els qui prenen les decisions mai no adopten les que nosaltres hauríem volgut. Tenim poca corda, francament.

D'altra banda, també em sorprèn que passin els anys i les experiències i no ?siguem capaços de preparar-nos millor davant de fenòmens com aquests. És veritat que resulta força incomprensible que tantes carreteres importants es col·lapsin i no ho hàgim sabut preveure ni organitzar més bé. El balanç del conseller sol ser més aviat cofoi i, al capdavall, ens ve a dir que tot s'ha fet correctament. I passi-ho bé: l'endemà tot ja estarà oblidat i, en el pitjor dels casos, només li espera al nostre polític el tràmit enutjós d'alguna compareixença davant la comissió de torn del Parlament.

Un país tercermundista? Déu n'hi do, encara... Sembla que continua havent-hi un "nord enllà", on la gent s'agafa les coses d'una altra manera i on els polítics, pel que es veu, treuen lliçons de l'experiència...