Sempre m'he preguntat què passa pel cap de la gent violenta, agressiva, intransigent, en el supòsit, és clar, que hi passi alguna cosa. Sempre m'ha intrigat saber quin mecanisme els impulsa inexorablement cap a l'insult, cap als crits i el menyspreu, cap a les amenaces i fins i tot les agressions físiques. Sempre que tinc la mala sort d'ensopegar amb un individu d'aquesta espècie, em demano per què els agrada tant muntar el número, per què necessiten fer aquesta mena d'exhibició de força, de fatxenderia i d'intimidació. Tan petits, insignificants i buits se senten? Tanta frustració acumulen? Tanta atenció reclamen? Em sobta la facilitat amb què s'irriten, fins i tot per detalls ridículs o comentaris innocus. Sembla més aviat que busquin la coartada en els altres, en els que parlen serenament, en els que cerquen la concòrdia, per desfermar la seva ira, la seva ràbia amb prou feines continguda i deixar anar així tota la porqueria que amassen.
Després d'unes quantes experiències, he observat que són individus dominats per l'egoisme, d'un egocentrisme malaltís que els impedeix posar-se ni per casualitat en la situació dels altres. Mancats, doncs, de qualsevol deix d'empatia o autocrítica, es presenten a si mateixos com el cúmul de perfeccions i s'espolsen així qualsevol responsabilitat per tal de poder culpar l'altre de la situació i, de pas, de tots els mals i complexos que els torturen. Em fan pensar en els adolescents consentits i malcriats que viuen reclosos en el seu món i tot allò que no els agrada ho veuen i ho viuen com un atac i una intromissió. En cada gest, en cada paraula (o renec), en cada amenaça s'hi intueix un recel sistemàtic, una mancança latent, una immaduresa crònica per afrontar els problemes i solucionar-los amb valentia, responsabilitat i coherència.
Em sorprèn que no es pugui dialogar amb algú, que no es puguin trobar solucions, posicions intermèdies, punts d'acord, que no es puguin anteposar la racionalitat i el seny a la barbàrie. Em sorprèn que, per molt allunyades que estiguin les posicions, per molta raó que creguin tenir les dues parts, hi hagi gent inflexible que es rabegi en la seva agressivitat. Em sorprèn que siguin tan nombrosos i que visquin barrejats amb la resta, com si fossin gent pretesament normal. Tots en coneixem i, sovint, els deixem estar o els evitem perquè "són així". Però un dia sentim a la ràdio qualsevol atrocitat i ens posem les mans al cap perquè l'hagi pogut cometre algú tan "pretesament normal".
